Na Carla m'ha fet adonar que es pot ser catalá/ana i de dretes. Qui ho hauria de dir, no m'ho hagues pensat mai!!.El segon punt de “reflexió” obert, a on ja entrem en consideracions de caràcter polític, requereix més seriositat, però el primer que em passa pel cap, i em sap greu, són aquelles frases fetes tan nostrades : “Pixar fora de test” o “Cagar fora de l’orinal”. Ho dic perquè quasi bé tots els meus il·lustres interpel·lants atribueixen un caràcter col·lectiu a un escrit estrictament personal, que l’autor responsable ha volgut fer públic des del seu “blog” també personal (que l’Entesa dels Olesans, certament, te l’amabilitat d’acollir a la seva pagina “web” i editat per un adherit, certament també, a l’Entesa , a Iniciativa per Catalunya i a , vade retro Satanàs!!, al PSUC); vegem si no: “per que ICV i els seus militants...” (anònim dijo...), “A això li dieu democràcia...” (carla dijo...), “ Mare meva la desentesa dels olesans. Sabeu que...” (oscar dijo...). Per tan , senyors i senyora, no cal que volin tan alt per que estan parlant només amb Martí Obiols (puta base) i no amb l’intel·lectual orgànic col·lectiu, en felicissima expressió d' Antonio Gramsci de qui, per cert, el 27 d’abril es complirà el setanta aniversari de la seva mort.
Dit això i sempre a títol personal, no vull deixar de criticar algunes de les coses que, sense venir a tomb, s’han deixat anar en els comentaris com la suposada obsessió d’”ICV i els seus militants per repúbliques, “caudillos”, etc. etc..” (per cert: ICV “és” els seus militants, o adherits amb més propietat, i no es poden separar) que la deixa fora de la realitat i de la modernitat. No és obsessió, no; és justícia, és la necessitat d’agrair i reconèixer l’esforç de tantes persones que van guardar el foc de la llibertat, la igualtat i la fraternitat (bah, xorrades! oi), que no van voler que s’apagués i el van transmetre amb sacrifici personal perquè vostè, Sr. Anònim en català, en pogués gaudir avui, amb totes les limitacions i carències que vulgui, cert, però amb la seguretat de que no es posarà en perill la seva llibertat o vida ( no rigui, no, que va així la cosa) pel que pugui opinar o fer ( es a dir per que jo pugui fer la carta a Na Magdalena i vostè em pugui criticar, carai!). Però a més a més, o vostè és un “pasota” (com que sóc tan antic no sé si encara s’utilitza aquesta expressió) o no s’hi veu un pam més enllà del seu nas. De debò creu que al segle XXI estem lliures de temptacions cabdillistes i autoritàries? Que no llegeix els diaris impresos o digitals? Que no escolta cap radio? Que no veu les “teles”? O és que ja li va bé tot plegat?. Ni Fukuyama es va arribar a creure allò de la fi de la Història. En fi és aquella frase tan desprestigiada que diu que els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetirla o bé, ja que estem tractant amb representants del “món universitari”, com deia Ciceró (Filipiques 12.2.5.) “Cuiusvis hominis est errare, nullius nisi insipientis in errore perseverare”. Però, en un altre ordre de coses, com no hem de parlar de República si som republicans, si pensem que és la millor de les formes de govern possibles (ara no em surti amb allò de que Pinochet també era president de república etc, etc,..eh!) que potser no ho sabia?.
Na Carla, ja s’hi pot posar de peus, li faci gràcia o no l’exercici de la llibertat d’expressió és una manifestació de la democràcia li agradi o no li agradi al interlocutor o interpel·lat; la única limitació és el respecte (que no vol dir ser tou, versallesc o “light”), i una persona tan curiosa com vostè, no sé de quin text de història o tractat de ciència política ha tret que “els que ens anomenem demòcrates” (?) no acceptem que pugui haver gent de dretes i catalans. Oh, i tant que n’hi ha! Ho em patit. Han manat vint i cinc anys amb Estatut legítimament i quasi quaranta sense i il·legítimament i ara es senten com si els haguessin fet fora de casa ( ho ha dit Na Marta Ferrusola, jo no). La dreta té tendència a patrimonialitzar i a creure que la nació és seva però quant convé es confonen de nació.
Al Sr. Anònim en castellano ( o español si lo prefiere) decirle solamente que no suelo caer en el pecado capital de la ira como apunta, al contrario procuro practicar la virtud teologal de la paciencia. El escrito a Doña Magdalena entiendo que es crítico, si; cáustico, puede que también, pero correcto y educado y conociendo la ciudad de Sant Feliu de Llobregat, como supongo la conoce no deberían extrañarle las formas. Salude y póngame a los pies de su señora tía.
Al de la canya que el donin.......
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada