M'assabento pel blog “ Según Antonio Baylos” que Gerardo Pisarello i Jaume Asens, juristes i membres del Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Barcelona, van elaborar un article per publicar al diari "Público" com solen anar fent amb certa quotidianitat. En aquest cas l'article ha estat cortesament rebutjat pel diari. L'article és una reflexió sobre la “recepció” mediatica de la vaga, la capacitat de manipulació, distorsió i desinformació dels mitjans de comunicació que es posicionen en el camp antisindical i menyspreen el dret democràtic de vaga dels ciutadans. Ho publico perquè rebutjo la censura arbitraria i perquè la reflexió que proposa l'article és necessària i ineludible fer-la de manera col-lectiva.
Hauré de deixar de comprar “Público” com ja vaig deixar de comprar “El Pais” i “El Periodico”?.
Les violències i la vaga
Malgrat, o potser per raó del seu relatiu èxit, la jornada de vaga general de la setmana passada ha rebut una ferotge andanada d'atacs. L'ofensiva ha unit, principalment, a la premsa conservadora, a sectors importants de la patronal i de la dreta política i a tertulians de tota mena. En el seu relat, la protesta del 29-S sembla reduir-se a una caterva de paràsits, vividors polítics i violents, només capaços de perseguir els seus objectius arrasant amb les llibertats alienes. El mal tindria algunes encarnacions emblemàtiques: les treballadores i treballadors que van encapçalar piquets o joves com els que van ocupar l'edifici abandonat de l'antiga seu de Banesto, a Barcelona.
La invocació de la violència per desqualificar l'acció d'un adversari té un gran impacte emotiu i sol ser molt útil quan s'intenta deixar fora de joc. El violent, com el terrorista, o el incívic, és el que trenca de manera deslleial, injusta, les regles de convivència. I precisament per això, mereix un càstig exemplar que el posi al seu lloc. Quan la premsa conservadora qualifica els sindicalistes del 29-S com "delinqüents extremadament perillosos" al servei d'"un Estat de benestar hitlerià", no pretén limitar-se a diagnosticar una realitat patològica. També intenta preparar un escenari que justifiqui el recurs a la cirurgia major: "empresonar als líders" -com es va suggerir des de “La Razón”- o directament "il-legalitzar UGT i CCOO", com es va escriure des de les pàgines d' “El Mundo”. Una cosa semblant passa amb les cròniques, algunes d'elles reproduïdes en mitjans suposadament progressistes com “El País” o “El Periódico”, que van cobrir els fets aïllats de violència urbana succeïts a Barcelona el dia de la vaga. En presentar-los com l'expressió "antisistema" o "okupa" d'una perillosa "guerrilla urbana" que posaria en greu perill la pau social i l'Estat de dret, deixava expedit el camp per a una major contundència policial o per l'enduriment d'un codi penal ja prou rigorós.
La caracterització exagerada en què incorre aquest relat no sembla gratuïta. Per contra, posar sota els focus un tipus determinat de violència és una operació intel-ligent quan el que es pretén és marginar o minimitzar altres que estan en l'origen de vagues com la de l'última setmana. Com explicar, si no, que els que centren tota l'atenció en els forcejaments d'un piquet sindical concret, ignoren l'enorme violència privada que suposen les polítiques que faciliten l'acomiadament de milers de persones o la seva submissió a condicions de treball cada vegada més precàries ? Com consentir que els que branden les fotos dels vidres trencats d'una botiga de roba, com si es tractés del cim de la barbàrie, no vegin cap violència en les normes que consenten el desallotjament de famílies senceres per raons econòmiques o en les decisions que han facilitat el traspàs de ingents recursos públics als bancs i a altres actors amb forts responsabilitats en la crisi actual? Com sumar-se al cor que exigeix criminalitzar la protesta social quan és el mateix que atorga impunitat a la violència privada o institucional que ha conduït a l'actual estat de coses?
Que la vaga, la interrupció del trànsit o l'ocupació d'immobles abandonats són actes conflictius que poden afectar drets de tercers està fora de dubte. Què aquests actes poden derivar en fets de violència de vegades gratuïts i injustificats, també. No obstant això, pretendre equiparar la violència sobre les coses i sobre les persones, o la violència aïllada d'alguns individus i l'exercida de manera sistemàtica pel poder privat o pel poder estatal és un despropòsit en tota regla, quan no un exercici d'obert cinisme.
En realitat, quan les vies institucionals estan fortament restringides, quan el que regeix és el "no ens mourem ni una mica, passi el que passi, perquè així ho dicten i ho diuen els mercats", quan es consenten, en fi, abusos intolerables com el acomiadament gairebé indiscriminat, la precarització laboral o l'especulació rampant, la vaga, la manifestació de carrer o l'ocupació amb fins polítics poden ser eines útils, potser les úniques, per preservar la llibertat i evitar una sortida despòtica. Sense elles, perillaria sobretot la llibertat dels menys lliures, és a dir, dels que per la seva situació de vulnerabilitat estan més exposats a la coacció de la reprimenda patronal, l'acomiadament o de la notificació d'impagament enviada per un banc.
L'actual capitalisme financer ha generat nombrosos rendistes i paràsits socials que amb descarada violència pretenen empènyer a milions de persones a un autèntic camí de servitud. La majoria dels sindicalistes, joves i veïns que van participar en les jornades del 29-S no tenen res a veure amb tot això. En canvi, la seva presència quotidiana, en els llocs de treball, als barris, en centres socials i cooperatives, és essencial per garantir la qualitat democràtica de les nostres societats i per protegir els drets de tots, inclosos els d'aquells que prefereixen mantenir-se al marge de qualsevol protesta. Aturar el discurs simplista que pretén convertir-los a tots en "perillosos delinqüents" i en "inadaptats socials" hauria de ser un deure cívic, sobretot si, com sembla suggerir les declaracions d'alguns dirigents polítics, això no ha fet més que començar. En fer-ho, caldrà recórrer a molts arguments. El principal, potser, recordar una vegada i una altra qui, en veritat, són els aprofitats que, sense cap escrúpol i amb la freqüent complicitat institucional, dinamiten la pau social posant els seus interessos per sobre dels de la resta de la societat.
La invocació de la violència per desqualificar l'acció d'un adversari té un gran impacte emotiu i sol ser molt útil quan s'intenta deixar fora de joc. El violent, com el terrorista, o el incívic, és el que trenca de manera deslleial, injusta, les regles de convivència. I precisament per això, mereix un càstig exemplar que el posi al seu lloc. Quan la premsa conservadora qualifica els sindicalistes del 29-S com "delinqüents extremadament perillosos" al servei d'"un Estat de benestar hitlerià", no pretén limitar-se a diagnosticar una realitat patològica. També intenta preparar un escenari que justifiqui el recurs a la cirurgia major: "empresonar als líders" -com es va suggerir des de “La Razón”- o directament "il-legalitzar UGT i CCOO", com es va escriure des de les pàgines d' “El Mundo”. Una cosa semblant passa amb les cròniques, algunes d'elles reproduïdes en mitjans suposadament progressistes com “El País” o “El Periódico”, que van cobrir els fets aïllats de violència urbana succeïts a Barcelona el dia de la vaga. En presentar-los com l'expressió "antisistema" o "okupa" d'una perillosa "guerrilla urbana" que posaria en greu perill la pau social i l'Estat de dret, deixava expedit el camp per a una major contundència policial o per l'enduriment d'un codi penal ja prou rigorós.
La caracterització exagerada en què incorre aquest relat no sembla gratuïta. Per contra, posar sota els focus un tipus determinat de violència és una operació intel-ligent quan el que es pretén és marginar o minimitzar altres que estan en l'origen de vagues com la de l'última setmana. Com explicar, si no, que els que centren tota l'atenció en els forcejaments d'un piquet sindical concret, ignoren l'enorme violència privada que suposen les polítiques que faciliten l'acomiadament de milers de persones o la seva submissió a condicions de treball cada vegada més precàries ? Com consentir que els que branden les fotos dels vidres trencats d'una botiga de roba, com si es tractés del cim de la barbàrie, no vegin cap violència en les normes que consenten el desallotjament de famílies senceres per raons econòmiques o en les decisions que han facilitat el traspàs de ingents recursos públics als bancs i a altres actors amb forts responsabilitats en la crisi actual? Com sumar-se al cor que exigeix criminalitzar la protesta social quan és el mateix que atorga impunitat a la violència privada o institucional que ha conduït a l'actual estat de coses?
Que la vaga, la interrupció del trànsit o l'ocupació d'immobles abandonats són actes conflictius que poden afectar drets de tercers està fora de dubte. Què aquests actes poden derivar en fets de violència de vegades gratuïts i injustificats, també. No obstant això, pretendre equiparar la violència sobre les coses i sobre les persones, o la violència aïllada d'alguns individus i l'exercida de manera sistemàtica pel poder privat o pel poder estatal és un despropòsit en tota regla, quan no un exercici d'obert cinisme.
En realitat, quan les vies institucionals estan fortament restringides, quan el que regeix és el "no ens mourem ni una mica, passi el que passi, perquè així ho dicten i ho diuen els mercats", quan es consenten, en fi, abusos intolerables com el acomiadament gairebé indiscriminat, la precarització laboral o l'especulació rampant, la vaga, la manifestació de carrer o l'ocupació amb fins polítics poden ser eines útils, potser les úniques, per preservar la llibertat i evitar una sortida despòtica. Sense elles, perillaria sobretot la llibertat dels menys lliures, és a dir, dels que per la seva situació de vulnerabilitat estan més exposats a la coacció de la reprimenda patronal, l'acomiadament o de la notificació d'impagament enviada per un banc.
L'actual capitalisme financer ha generat nombrosos rendistes i paràsits socials que amb descarada violència pretenen empènyer a milions de persones a un autèntic camí de servitud. La majoria dels sindicalistes, joves i veïns que van participar en les jornades del 29-S no tenen res a veure amb tot això. En canvi, la seva presència quotidiana, en els llocs de treball, als barris, en centres socials i cooperatives, és essencial per garantir la qualitat democràtica de les nostres societats i per protegir els drets de tots, inclosos els d'aquells que prefereixen mantenir-se al marge de qualsevol protesta. Aturar el discurs simplista que pretén convertir-los a tots en "perillosos delinqüents" i en "inadaptats socials" hauria de ser un deure cívic, sobretot si, com sembla suggerir les declaracions d'alguns dirigents polítics, això no ha fet més que començar. En fer-ho, caldrà recórrer a molts arguments. El principal, potser, recordar una vegada i una altra qui, en veritat, són els aprofitats que, sense cap escrúpol i amb la freqüent complicitat institucional, dinamiten la pau social posant els seus interessos per sobre dels de la resta de la societat.
(traduït del castellà)
El gran MIguel de Molina ens canta "La bien pagá". Dedicat als mercenaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada