“EL MISTERI DELS JUSTIFICANTS DE LA MUTUA DE TERRASSA”. UNA NOVEL-LA MOLT CURTA I MOLT NEGRA.

A Franz Kafka

CAPÍTOL I

Ell li dóna la recepta vella i arrugada i la farmacèutica passa el codi de barres pel lector òptic.

-No me l'admet.

-Que diu ara -se sorprèn-, si és una recepta per a crònics, sempre he portat la mateixa i mai he tingut cap problema....

-Jo que vol que li digui -la farmacèutica es posa alerta perquè ell té fama de torracollons-. No me l'agafa. Miri, miri¡. Haurà d'anar a l'ambulatori i que la facin nova.

Malgrat que li suposa un enrenou perquè arribarà tard a treballar ell aixeca les espatlles com dient “que hi farem”.

CAPÍTOL II

Al rètol que és a la dreta de la porta d'entrada hi diu “CAP Olesa-Mútua Terrassa”, mentre que el de l'esquerra anuncia “Centre proveïdor CAT SALUT Servei Català de la Salut”, entre els dos et vénen a dir ¡sóc públic però no del tot!, no sé si m'explico: Penseu en el misteri de la Santíssima Trinitat que molts hi creuen però ningú l'entén i alguns se n'aprofiten de què no s'entengui per anar fent la viu-viu. El cas és que són dos quarts de deu i a dintre una llarga cua de gent avança lentament cap al taulell d'atenció a l'usuari fins que és atesa per dues empleades que, amb el sou retallat i conscients que s'acaben d'escapar d'un ERO, tenen cara de prunes agres. Al seu torn ell explica el que li ha passat a la farmàcia i l'empleada que l'atén, mecànicament, consulta l'ordinador.

-No pot ser – diu mirant de reüll a la companya del costat- vostè està  a la llista de “Tractament de llarga durada”.

-Això ja ho sé -accepta ell-, però la recepta no va bé i a la farmàcia no em donen les pastilles si no me la fan nova.

-Doncs haurà de tornar demà -diu l'empleada sense mirar-lo- perquè la doctora que li ha de fer no hi és -i ara és l'altra empleada la que se la mira de reüll pensant ¡ai que la ballarem!-.

Però, com a la farmàcia una estona abans, ell torna a aixecar les espatlles com dient “que hi farem”.

CAPÍTOL III

-Has arribat una hora i mitja tard.

-És que he anat a la farmàcia, la recepta no anava i he hagut de passar per l'ambulatori. Per cert, demà i haig de tornar. Hi aniré a primera hora però segurament que tornaré a arribar tard.

-Doncs m'ho hauràs de justificar o t'hauré de posar dues faltes de puntualitat.

-Home, no fotis, no és culpa meva.

-Tu mateix.

CAPÍTOL IV

Ahir al vespre va sopar de gust patates bullides amb mongeta tendra, truita a la francesa amb una mica d'all i julivert i un parell de mandarines encara prou gustoses, tot plegat acompanyat d'un gotet d'aquell vi que es fa preparar a “La Palmera” amb dues parts de priorat dolç i sis de sec. Malgrat tot no ha dormit bé perquè ell se'n va anar al llit neguitós i aquell neguit ha crescut al trobar-se una altra vegada davant l'empleada del taulell d'atenció al públic de l'ambulatori, que aquest matí s'ha tornat a posar la cara de prunes agres. Comprensible, pensa, amb tot el que està caient. Amb amabilitat mig fingida li diu:

-Bon dia. Que hi és la meva doctora perquè em faci la recepta.

-Encara no ha arribat però ja li faré jo mateixa.

-Caram. I això no m'ho hauria pogut fer ahir. Mirada incisiva que li accentua la cara de prunes agres i un sec -Donguim la targeta sanitària, si us plau¡, per resposta.

Ja té la recepta¡ i mentre la plega se'n recorda que ha de demanar un justificant per l'empresa i no vol tenir problemes.

-No en fem de justificants, si no és per visites que hàguem concertat nosaltres mateixos.

-Però jo he vingut perquè vostè m'ho va dir ahir perquè la recepta me la tenia que fer la meva doctora de capçalera. A més -s'emprenya- m'ha fet perdre el temps perquè me la podia haver fet ahir vostè mateixa.

-Li he dit que no en fem.

Ell insisteix una vegada i una altra, li suplica que com a treballadora es posi al seu lloc.

-Com li he de dir que no en fem¡ -li crida l'empleada que ha canviat les prunes agres per la ira-.

Ell també crida, s'esvera. Tot debades, inútilment. Es troba impotent i, fart d'aixecar les espatlles com dient “Que hi farem”, exigeix un full de reclamacions. L'omple. L'entrega i demana que li tornin una copia amb el segell de la mútua i la data i l'empleada s'estranya del que li demana..

-Però si ja li he agafat el full! Que més vol!.

-Miri..., per favor...escolti...-balbuceja- jo necessito que vostè em torni una còpia segellada perquè si no jo no podré acreditar que li he entregat el full. Oi que ho entén?

-No, no ho entenc¡. I tu ho entens? -li pregunta a la companya-..

-Si dona si; -respon fastiguejada- agafa'l del calaix i posa-li el “sello” si no no acabarem mai. Oh, quina mena de gent, per l'amor de Déu¡.

CAPÍTOL V

“CAP Olesa

Mútua Terrassa

A Olesa de Montserrat a 14 de novembre de 2012

En atenció a la seva reclamació de data 6 de Novembre, estem molt agraïts del seu fer, ja que actuacions com la seva ens ajuden a ser més crítics i a millorar la nostra activitat diària.

En el cas que vostè refereix en la reclamació, comentar-li que els tràmits administratius al mostrador del centre, tenen establert un horari de 8 del matí a 8 de la tarda de dilluns a divendres, per tal de donar la major flexibilitat possible a l'hora de poder realitzar-los.

Els justificants facilitats al centre corresponen a les visites concertades i urgents al centre, i no per tràmits administratius.

Reiterem el nostre agraïment i ens posem a la seva disposició. Una atenta salutació

Atentament,

Direcció”

CAPÍTOL VI

Vol parlar amb el director de l'ambulatori perquè no pot estar d'acord amb la resposta. Tant li fa que el taulell estigui obert al públic de 8 a 8, ell se'n va d'Olesa a les 8 del matí i no hi torna fins a les 9 del vespre, és evident que sempre li caldrà un justificant.

-El director m'ha dit que li doni un número de telèfon i ja li trucarà -l'informa un xicot impol-lut amb jaqueta i pantaló blancs-.

-El que li he de dir no li puc dir per telèfon. M'ha de rebre.

-Doncs no podrà ser fins a dos quarts de dues.

-M'esperaré dues hores.

Dues hores donen molt de si. Reflexiona sobre el que li està passant: tindran raó els que diuen que és un torracollons? La incertesa li crea inseguretat -me'n vaig?, pensa- . Si, està a punt de fugir quant de cop sent que li diuen “passi”. Una persona amb bata blanca es presenta com a director del CAP. Ell s'explica. L'altre l'escolta i li diu, amb aquella fingida i pacient condescendència amb què s'intenta alliçonar als pobres ignorants, que ja li van contestar que en el seu cas no es fan justificants. Tan senzill com això.

-Però m'han sancionat per dues faltes de puntualitat i amb la d'avui seran tres – i veu com el director aixeca les celles, apreta els llavis i torça el cap a la dreta-.

-M'han descomptat del salari les hores perdudes -i el director torna a aixecar les celles, a apretar els llavis i a torçar el cap, ara a l'esquerra-.

- No fem justificants si no és per a visites concertades i a vostè no l'hi faré.

-Però per què?

-Perquè no ho hem fet mai¡. Passi-ho bé, tinc molta feina -li diu mentre obre la porta del despatx convidant-lo a sortir-.

I ell surt, mut i resignat com un xai anant cap a l'escorxador.

EPíLEG

Baixa les escales amb la mirada perduda i arribant a la sortida els seus ulls es claven a un plafó d'informació a l'usuari que li queda a l'esquerra. Hi ha un cartell del Servei Català de la Salut que li crida l'atenció. S'hi acosta arrossegant els peus i els ulls encara perduts com els d'un zombi tenen la suficient esma per llegir: “JUSTIFICANTS DE PRESÈNCIA AL CAP.- Quan necessiteu un justificant de presència al CAP per haver-hi estat atès, haver-hi fet gestions, o haver-hi acompanyat algú, l'heu de demanar a la unitat d'atenció a l'usuari després d'haver estat atesos.”. Capcot gira cua cap al taulell d'atenció a l'usuari i, amb veu fluixeta i delicada, li demana a l'empleada amb cara de prunes agres que li doni hora per l'àrea de salut mental i tot mirant-la,  aixeca les espatlles i li diu -Que hi farem.