BENVOLGUTS ARÉVALO, BONASTRE I MARTÍNEZ, DIRIA QUE EL VELL MARX “NO ESTABA MUERTO QUE ESTABA DE PARRANDA”.

M'ho van dir així, com raja: “t'has de modernitzar” i “estàs al segle passat” (i em fa l'efecte que els meus interlocutors volien dir al segle XIX i no pas al XX). Tot plegat perquè a la tertúlia política d'Olesa Ràdio del dimecres passat, on hi foto el nas en nom d'Iniciativa per Catalunya Verds, imprudent de mi, em vaig declarar marxista (referint-me a Karl Marx no a Groucho) tot barrejant procés independentista i qüestió social (ves quines ganes de complicar les coses, oi). Aquestes opinions dels meus amables i cordials contertulians (no són floretes sinó convicció sincera) Josep Arévalo, Toni Bonastre i Jordi Martínez mereixen una resposta tan amable i cordial com ells i que la limitació de temps de la tertúlia va impedir. Som-hi.

Avui en dia, quan algú té la gosadia de defensar el marxisme és recorrent desqualificar-lo apel·lant a què és una ideologia desfasada, passada de moda i aprofitant l'avinentesa surt pel mig, la “desaparició” de la classe obrera, el fracàs de la Unió Soviètica, les set plagues d'Egipte, etc. etc... ja s'ho faran amb l'ús de les paraules, però d'entrada jo, i em sembla que no només jo, considero el marxisme un mètode d'anàlisi critic de la societat i no una ideologia. Dit això, seria presumptuós per part meva donar-me-les de coneixedor profund de les teories marxistes i les seves revisions hagudes i per haver, però, modestament, penso que hi ha uns principis i/o conceptes, bàsics, senzills i entenedors per al meu limitat magí que són com axiomes que el vell Karl ens va posar davant els ulls i demostren que el venerable barbut de Treveris “¡no estaba muerto que estaba de parranda, lere, lere!” com l'amic del malaguanyat Peret. ¿Em permeteu exemples?.

“La història de tota la Societat fins ara és la història de la lluita de classes....., en una paraula opressors i oprimits han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, adés dissimulada, adés franca,...”. (Manifest del Partit Comunista,1847).

“...l'humà que no posseeix cap altra propietat que la seva força de treball, en totes societats i condicions culturals, haurà d'ésser l'esclau d'altres homes, que s'han fet els propietaris de les condicions materials del treball. Tan sols pot treballar amb llur permís, per tant tan sols viure amb llur permís.”. (Crítica del Programa de Gotha,1875).

“El conjunt de relacions de producció constitueix l'estructura econòmica de la societat, la base concreta sobre la qual s'aixeca una superestructura jurídica i política...El model de producció de la vida material condiciona el procés de vida social política i intel·lectual en general.” (Prefaci a la Crítica de la Economia Política, 1859).

Pregunto ¿No es lluita de classes l'ofensiva contra els treballadors i classes populars dividides nacionalment per un capitalisme globalitzat i globalitzador de la misèria que aprofitant la debilitat que ha creat del contrari ha abandonat la producció per tornar-se més especulatiu, depredador i malbaratador del què ja era amb l'apropiació d'unes estructures polítiques i judicials que desenvolupen i avalen les reformes legals que han suposat pèrdua de drets laborals i socials i increment de la desigualtat?. ¿Que potser és cert que, com deia l'inefable Ministre Margallo, Catalunya és a l'espai sideral i fora de la força gravitatòria de la globalització?. Sento riure els patricis de les quatre-centes famílies del Cercle d'Economia, del Eqüestre i el Liceu.

No m'estranyen les opinions d'alguns dels meus amables i cordials (insisteixo, no són floretes sinó convicció sincera) contertulians. No m'estranyen d'en Josep Arévalo d'Unió Democràtica, partit teòricament democratacristià que s'ha tornat tant “modern” que, aplicant la catòlica doctrina de la transsubstanciació, ha aconseguit passar de l'encíclica papal “Rerum Novarum”(Lleó XIII, 1891) al liberalisme econòmic més descarnat sense despentinar-se (per cert i dit sigui de pas, el “modernisme” va ser condemnat el 1907 pel Papa Pius X a l'encíclica “Pascendi dominici gregis”). Tampoc m'estranyen d'en Toni Bonastre d'Esquerra Republicana, partit històricament eclèctic i teoritzador de la “equidistància” a on la qüestió social tant serveix per a fregir una corbata o planxar un ou i es relativitza en funció de com i quan es pot o no es pot tocar poder. Però em deixen mal gust a la boca que tals opinions siguin compartides pel company Jordi Martínez del Bloc Olesà, perquè si no sabem analitzar objectivament la societat a on vivim i limitem la pobresa només (que també) als “negritus” amb “mosques a la boca” i desconeixem la que tenim a casa i el com i el  perquè, a l'esquerra alternativa sigui globalitzada o olesana tenim un problema. Aixi ho penso.