VIDES PARAL-LELES: DONYA CAYETANA, MUSTAFÀ I MOHAMED

Com tothom sap, la XVI comtessa de Guimerà, Maria del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay, traspassà el 20 de novembre (quina casualitat) de 2014 al seu Palacio de las Dueñas de Sevilla a 88 anys.

Els medis informatius de tota mena i condició ens han glossat les extraordinàries virtuts de tan nostrada aristòcrata; ésser lliure com cap, que va viure intensament i, sobretot, tothom coincideix en què “se puso al mundo por montera” entremig d'actes benèfics, “saraos” i “corridas” gràcies a un immens patrimoni mobiliari i immobiliari acumulat des del segle XV. Si hem de fer cas de les revistes del cor, tan popular i estimada era que Sevilla sencera s'ha endolat i plorat desconhortadament la seva mort (inexplicablement ningú informa si a Guimerà també hi ha hagut semblant sentiment).

Digueu-me demagog. Que la desaparició d'una anacrònica “Grande de España” que havia fet de la droperia la seva forma de vida, es converteixi en un fet de tan gran rellevància mediàtica fent dels defectes virtuts per passar-tels descaradament per la cara, mentre veus com les persones que han de demanar permís per a viure perquè depenen d'un sou, creen riquesa amb el seu treball i moren a causa d'aquest treball, són relegats a puntual notícia de quart de pàgina com a molt, demostra la misèria moral de la societat en què vivim.... I m'ha fet venir al cap, de sobte, una concreta realitat olesana colpidora i de la que no exculpo la part de responsabilitat que em pertoca.

¿Algú a Olesa de Montserrat recorda a Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani?. Ho dubto, jo tampoc els recordava i m'ha costat trobar referències d'ells, però són dues persones íntimament lligades a la cultura olesana. No han escrit cap “Passió” com en Joan Povill, ni són escultors com en Amadeu Paltor, ni teòrics tèxtil i musicòlegs com en Daniel Blanxart, ni arquebisbes com en Ramon Torrella, tampoc humanistes com en Cebrià Montserrat (o Cipriano quan exercia de censor eclesiàstic i atorgava el “Nihil obstat”), ni tenen cap carrer a Olesa al contrari que tots els que he anomenat.

Recordeu: Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani són els dos encofradors que el migdia del 22 de desembre de 1998 van perdre la vida en quedar sepultats per una esllavissada de terra mentre feien els fonaments de la nostra “Casa de Cultura”.

La “Casa de Cultura” s'inaugurà el 26 d'abril de 2003 i dues plaques recorden l'equip tècnic del projecte i l'alcalde del moment, però ni un record pel Mustafà Ichioven i el Mohamed El Emrani, ni un. Quina merda de societat que cal recordar-li l'obvietat que va deixar escrita Bertold Brecht a “Preguntes d'un treballador que llegeix".

“Qui va construir Tebes, la ciutat de les set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?”.

MANIFEST PERSONAL SOBRE EL 9N, POTSER LLARG, AVORRIT I MAL ESCRIT, PERÒ NECESSARI I ALLIBERADOR PER A MI

¿Llibertat? ¿per a fer que?” va contestar Lenin al dirigent del PSOE Fernando de los Rios quan li va preguntar sobre el paper de la llibertat en la revolució. Aquesta resposta s'interpreta, interessadament, com un menyspreu del dirigent soviètic a la llibertat quan el que realment volia dir era que qui no té les mínimes condicions materials d'existència i depèn per a viure d'una voluntat aliena no pot ser lliure i, per tant, per a començar a parlar d'igual llibertat per a tothom primer s'ha d'aconseguir establir aquestes condicions materials que la possibilitin.

Ve a tomb aquesta introducció perquè semblant interpretació es dóna quan, a propòsit del procés pel dret a decidir i alguns reclamen, com a actitud patriòtica inqüestionable, la unitat del conjunt del sobiranisme, altres qüestionem “¿Unitat? ¿per a fer que?”. Després de tantes maniobres obstructives per part del govern del Reino de España, tantes “astutes” i infructuoses respostes del govern de la Generalitat que provoquen estires, arronses i canviants preses de posició dels partits compromesos amb el procés i dels auto(mal)anomenats representants de la societat civil, s'ha arribat a un punt en què sembla que la jornada del 9N només pugui girar entorn de la independència, és a dir del SI-SI, per a justificar una posterior “Llista de país” en unes eleccions “plebiscitaries” com a suposada sortida del “cul de sac” a on ens han ficat i a major gloria del Molt Honorable Artur Mas i/o de l'Il·lustre Oriol Junqueras en la seva lluita per veure qui exerceix de Napoleó. I a fe que en Rajoy els ajuda

Així doncs, en aquesta tessitura fem nosa qui pensem críticament i preguntem “¿Unitat per a fer que?”. ¿Seguidisme per a una declaració unilateral de independència? Perdoneu però s'ha dit del dret i del revés que el “procés participatiu” del 9N no tindrà les garanties mínimes per a un resultat veraç i creïble (ho ha dit si fa no fa el Molt Honorable Artur Mas). ¿Una “llista de país” que posi l'eix nacionalista per davant de l'eix social obviant, un programa mínim comú a on es vegin reflectides les plurals propostes del sobiranisme tan pel que fa a com articular el dret a decidir com el model de societat?. ¿Todo por la patria? ¡enrere Satanàs!.

Queda molt bé en aquests moments citar amb grandiloqüència la famosa frase de J. F. Kennedy "no et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't què pots fer tu pel teu país", però mai s'havia utilitzat de forma tant tramposa com demagògica. Serè clar; tot és contingent i, com he deixat escrit a la banda dreta d'aquest bloc, podria ser zulu o apatxe, però sóc català, podia ser compte-duc o burges però la meva classe és l'obrera i resulta que aquesta darrera circumstancia és la que em marca les condicions materials d'existència, no la pàtria o la nació. Jo no estimo Catalunya, ni Olesa, ni Espanya, ni....afegiu-hi el que vulgueu. Es Catalunya, o...etc., etc., qui m'han de demostrar que m'estimen donant-me les condicions que em garanteixin el dret a una existència digna. I de tot això no se'n parla. No es parla ni discuteix seriosament de sanitat, ni d'ensenyament, ni de model econòmic i social, ni de seguretat social, ni dependència, ni de corrupció (a Catalunya)....perquè no convé a la dreta catalana que representa CiU massa lligada a les elits econòmiques i financeres que no coneixen de pàtries (¡si fins i tot el clan Pujol feia negocis a Madrid¡).

No ens enganyem, el benestar de les persones no es la prioritat de la independència sinó se'n parlaria i discutiria i, ben al contrari, aquest debat s'evita i se'ns diu “¡primer la independència, després ja veurem¡”. Els demòcrates, entesos com els ciutadans pobres i (suposadament) lliures, hauríem de saber que la lluita per la recuperació i ampliació dels drets de ciutadania, en definitiva per la llibertat, la igualtat i la fraternitat va molt més enllà dels estats, és una lluita de classes globalitzada que anem perdent perquè acceptem mansament tancar-nos dintre de les fronteres que ens imposen uns o altres.

Estic convençut que l'actual flamarada nacionalista de Catalunya esta íntimament lligada a la crisi econòmica, a la del sistema constitucional del 1978 i esta totalment justificada pels greuges de l'Estatut del 2006 barroerament retallat pel jacobinisme estèril del PP i del PSOE. Per tant, mentre no hi hagi i es busquin noves correlacions de forces a l'estat espanyol i a Catalunya que millorin la qualitat de la precària democràcia política i social, mentre no es trenqui la fraudulenta hegemonia del PP-PSOE, és picar sobre ferro parlar de drets nacionals i autodeterminació i quan es doni aquest trencament potser trobarem interlocutors que no ens esperàvem per parlar serenament de la relació Espanya-Catalunya i llavors, amb tota la nostra irrenunciable sobirania, potser decidirem mantenir lligams amb la resta de pobles de la península ibèrica. Això ho van viure amb sort diversa Macià i Companys.

¿I que faré el dia 9 de novembre?. Doncs a desgrat i amb disgust, entraré en el joc del "procés participatiu" arrossegat pel tacticisme de CiU i ERC perquè vull desobeir amb ganes el govern del Reino de España, però la meva papereta estarà en blanc perquè tampoc vull ser el babau util que justifiqui unes eleccions plebiscitàries tramposes i parcials. El referèndum decisori i vinculant per l'autodeterminació de Catalunya encara esta per fer i tard o d'hora els ciutadans de Catalunya el farem i decidirem sobre tot. Amen

Escolteu Francesc Macià i que ningú manipuli les seves exactes paraules 

           

PETE SEEGER CANTA "GUANTANAMERA" DES DEL BAR LLOPART DE SANTS (15-2-1971)

Pete Seeger al Bar Llopart

El cantant folk, mort el 27 de gener de 2014, va actuar per primera vegada a Barcelona el 15 de febrer de 1971 en un concert clandestí en un bar de Sants. El dia abans havien prohibit la seva actuació a la ciutat, i Jordi Llopart, que havia de presentar el recital, li va oferir cantar l'endemà al matí a la taverna de la seva família. Feu clic aquí i podreu coneixer la rocambolesca història en tots els seu detalls i al vídeo escolteu la versió de "Guantanamera" que Pete va cantar aquell día i que Llopart va gravar en una cinta "cassette".