Des d'aquesta genital convicció, per part dels purament independentistes “Junts pel si” (JPS) i les “Candidatures d'Unitat Popular” (CUP) se'ns exigeix, en nom d'una discutible unitat dels catalans, un retorn a allò què s'anomena la tradició del PSUC i, fins i tot, dona prestigi per integrar-se en aquestes candidatures el “pedigrí” d'haver-hi militat en la clandestinitat. Paradoxalment i com el Cid Campeador (i perdoneu-me pel barroer exemple), el PSUC triomfa després de mort¡¡.
Tant JPS i la CUP estan en un error o manipulen interessadament la història del PSUC, i diria jo que és aquest darrer el supòsit versemblant.
Costa gaire d'entendre que per ICV l'exercici del dret a l'autodeterminació forma part de l'herència rebuda directament del PSUC?. Fixeu-vos que al programa del 1976, quan es parlava de la reforma de l'estat s'hi deia “Els comunistes abonem el ple exercici del dret d'autodeterminació i treballem per aplegar el poderós ventall de forces democràtiques de tot l'Estat espanyol capaç de portar-ho a la pràctica”. Alhora s'afirmava que “...els obrers que viuen i treballen a Catalunya no han de confondre el sentiment nacional amb el nacionalisme burgès d'uns quants sectors de les classes dominants...(que)...enverina les diferències i fa passar pel mig de la nostra societat una línia divisòria que no correspon a les veritables diferències socials, que són diferències de classe...(perquè)...dins la nacionalitat catalana també hi ha lluita de classes, també hi ha una lluita constant per l'hegemonia...(i)...No solament hi ha sectors reaccionaris que es disfressen de catalanistes sinó que entre els catalanistes mateixos hi ha diferències profundes de classe...Per això avui és indispensable de fondre en un tot la lluita de la classe obrera per les reivindicacions immediates de classe amb la lluita per les llibertats nacionals catalanes,...”.
I si anem més enrere, en un informe fet el 8-9-1940 al seu exili mexicà per qui va el primer Secretari General del PSUC, Joan Comorera s'hi diu: “Aleshores davant Catalunya, no hi ha més que un camí: lligar-se estretament amb tots els pobles hispànics i proclamar, junts, una República Popular dirigida per la classe obrera...L'experiència de la nostra guerra ens demostra que la burgesia del país opressor suprimeix les febles concessions fetes, així que veu en elles un perill pels seus interessos de classe. L'experiència de la nostra guerra ens demostra que la burgesia catalana, la gran i la mitjana amb els líders dels partits petit burgesos, es passen en massa a l'enemic abans d'admetre una Catalunya lliure nacionalment i social...En el moment present el problema que se'ns planteja no és el de separar o no Catalunya d'Espanya, sinó el de crear les condicions que assegurin a Catalunya de manera indiscutible l'exercici ple i lliure del dret a l'autodeterminació i el respecte absolut a l'expressió de la seva voluntat sobirana.”. Canvieu “Franco” per “PP” i “guerra” per “crisi”.
Us ha quedat clar a JPS i CUP que ICV seguim l'esperit del PSUC?. Doncs au, deixeu-lo en pau i a nosaltres deixeu-nos fer camí per decidir-ho tot. I es que volem ser així.
1 comentari:
Tinc la impressió que qui més parla la tradició del PSUC és en Joan Herrera ¿o no? ¿És seu? Posats a seleccionar frases, aquí en tens unes quantes: "Creemos que Cataluña debe separarse, pero no de España sino del Estado. Cuando Cataluña, Vasconia y Galicia se hayan lanzado sobre el Estado, entonces se reedificará la auténtica unidad"
JOAQUIN MAURIN (1931).
"El fet mateix que el problema de la sobirania d'un poble sigui sotmès a unes Corts generals, formades en la seva major part per elements pertanyents a la nación hegemònica, significa que donaran al plet una solució antidemocràtica, contra la qual els treballadors han de ser els primers d'aixacar-se"
ANDREU NIN (1934).
“En l’ordre del dret a Catalunya a la seva autodeterminació, nosaltres no tenim limitacions. Nosaltres acceptem que, si en un moment històric, Catalunya es veiés en la necessitat de separar-se d’Espanya d’una manera total i absoluta, és molt probable que nosaltres, que no portem l’etiqueta de separatistes, ni de catalanistes, no fórem dels que ens quedaríem enrere”
JOAN COMORERA (1936).
Publica un comentari a l'entrada