POT SER DIGNE, DECENT I HUMÀ EL TREBALL?.

Se sap que la paraula "treball" prové de la llatina "tripalium" que, ni més ni menys, era un instrument de tortura compost per tres pals a on es lligava l'esclau díscol. Per altra banda ens explica el Gènesi que la desobediència d'Adam i Eva Déu la va castigar amb l'expulsió del Paradís i condemnant-los a guanyar-se el pa amb la suor del seu front, és a dir, treballant. També sabem que al frontispici de la porta d'entrada al camp d'extermini d'Auschwitz els nazis, amb un cinisme esgarrifós, hi van posar el lema "Arbeit macht frei" que es pot traduir com "el treball us fa lliures". O, si voleu més dades sobre el caràcter malèfic del treball, només cal llegir el que va escriure Napoleó: “Com més treballin els meus pobles, menys vicis hi haurà. Jo sóc l'autoritat [...] i estaria disposat a ordenar que el diumenge, després dels oficis, les botigues obrissin i els obrers anessin a la feina".

El pacte, tàcita o expressament acceptat pels actors socials després de la Segona Guerra Mundial (i al Reino de España a la mort del dictador Franco amb la Constitució del 1978), pel que el treball era alhora un dret i una obligació que suposadament garantia la integració a la societat i el benestar present i futur de tot aquell que només era posseïdor de la seva força de treball, sigui física o intel·lectual, per a poder viure, s'ha trencat. Mantenint sobre el paper els grans principis tot s'ha tornat una ficció. El treball torna a ser aquell "tripalium" amb la precarització, la disgregació i la segmentació. L'estat, que havia de ser neutral, legisla retallant drets històricament guanyats, permetent als posseïdors dels mitjans de producció incrementar la seva autoritat i disciplinar als treballadors posant en qüestió les grans conquestes de civilitat que han sigut el sindicalisme, com a organització d'autotutela obrera, i la negociació col-lectiva, tot plegat per assegurar el benefici empresarial i reproduir el sistema d'explotació dins d'un cercle pervers.

El treball per compte aliè (i aquí incloc els falsos autònoms i l'oxímoron dels anomenats "treballadors autònoms dependents") es basa en els principis de dependència (obedient), retribució (escassa) i voluntarietat (falsa) i serà sempre indigne i indecent si no es canvia el model i se'n busca un altre que permeti que la democràcia entri d'una vegada de forma extensa en les relacions laborals i que qui només posseeix la força de treball (física o intel-lectual) no hagi de demanar permís per a viure a qui posseeix els mitjans de producció i se'n beneficia.

Un primer pas cap aquest canvi de model que deia, penso que és garantir, al marge del treball dependent, retribuït i voluntari que es pugui realitzar, les condicions materials de vida i existència de la ciutadania amb una Renda Garantida de Ciutadania universal, incondicional i suficient, és a dir, garantint un ingrés personal a cada ciutadà pel fet de néixer i ser-ho, independentment de si treballa o no i del seu nivell de rendes i que li garanteixi viure decentment per sobre del llindar de pobresa. Que ningú s'espanti, hi ha suficient literatura i evidencia científica que explica la viabilitat de la proposta que garantiria, al meu entendre, l'empoderament del treballador de les seves condicions de treball en posar-lo en una posició negociadora més favorable i possibilitaria la recuperació de drets individuals i col-lectius. El treball segurament continuaria essent indigne, indecent i deshumanitzat però creixeria la llibertat del treballador que no necessitaria demanar permís per a viure.

Cal recuperar el debat sobre el concepte de treball, el seu repartiment i reconsiderar el seu paper com a element d'integració social (si és que mai l'ha tingut).