¿Quantes vegades amb
relació al “procés” s'ha citat allò que Marx va escriure al 18
Brumari de Louis Bonaparte de què la història es repeteix dues
vegades, la primera com a tragèdia i la segona com a farsa?. Doncs
tornem-ho a fer una altra vegada, perquè al judici que per
desobediència es va celebrar el passat dilluns dia 18 l'acusat, MH
Quim Torra, va voler imitar la dignitat de Lluís Companys el 1935
(no el 1940 que això és molt més seriós) i els pets que va
anunciar a Bescanó li van sortir com a diarrea.
He vist l'acte de judici
pel Canal3/24 (sóc jubilat com els que solen seguir les misses i
actes religiosos del “processisme” i tinc temps) i m'ha fet
l'efecte que el MH Quim Torra ha buscat desesperadament la
inhabilitació que, creu, el farà passar als llibres d'història,
però em penso que només es quedarà a les notes anecdòtiques a peu
de pàgina. L'èpica que se li va voler donar a l'acte de judici va
quedar en un sainet castís, caient en la contradicció de reconèixer
que s'havien desobeït les ordres d'un organisme que era considerat
jeràrquicament inferior (si desobeiexes reconeixes la jerarquia i
si et consideres per sobre no hi ha desobediència), i fent passar
una desobediència a mitges per una gran i heroica desobediència pel
mètode d'amagar que finalment s'havia acomplert porugament, el que
demanava la JEC, és a dir, retirar la pancarta del balcó del Palau
de la Generalitat. Per a llogar-hi cadires.
El més preocupant de tot
plegat va ser l'al-legat final. El que havia de ser el testament
polític del MH Quim Torra es va convertir en una apologia del
totalitarisme i autoritarisme més descarnat amb notes de victimisme
per a convençuts. El vicari del rector de Waterloo i feligresos
neguen la preeminència dels drets personals sobre uns dubtosos
drets territorials i es permeten, des de la trona pública,
interpretar la llei a la seva conveniència i gust i negant que
s'hagin de complir les resolucions que no agraden. Això és
enderrocar els fonaments de l'estat democràtic (que etimològicament
vol dir dels pobres lliures) i no em serveix l'excusa de què els
“altres” també ho fan. És estrany, peró coincideixo amb en
Joan Tardà d'ERC quan diu que, encara que imperfecta el Reino de
España és una democràcia.
És llest aquest home.
Amb 58 anys, gloriosament inhabilitat per un tribunal feixista, la
caixa de resistència li pagarà les multes i despeses, li quedarà
una paga vitalícia com a President, despatx i escorta. Aneu-li al
darrera amb un flabiol sonant.
Després del que he vist
ara la diré grossa i baixarà el Santcristo gros, ho sé, però m'ho
crec. He arribat a la conclusió provisional de què Franco i el MH
Quim Torra es diferencien en el fet que un va guanyar i l'altra ha
perdut i s'assemblen en què un es creia i l'altra es creu en
possessió de la raó més absoluta. Perillós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada