diumenge, 29 de juny del 2014

ELS "PADRES": POTSER MES OMBRES QUE LLUMS? O NO?

 ....el feredat que feia sentir pels passadissos el dringueig de les claus d'aquell conegut professor de “Disciplina".(fotografia: Arxiu Históric Comarcal del Baix Llobregat)

Jo he anat als “Padres”. Així en deien (en diuen) a Sant Feliu de Llobregat el “Colegio Virgen de la Salud” regit per la “Congregación de San Pedro Ad Vincula”. Del 1964 al 1969, dels deu als quinze anys, hi vaig estudiar el “Bachillerato Elemental – Plan 1957”.

Sembla que el passat 27 de Juny, antics alumnes i gent diversa van voler agrair a la congregació la “seva implicació pastoral, social i educativa” amb Sant Feliu. Ho trobo bé, tothom es lliure d'homenatjar qui vulgui i segur que des que van arribar el 1913 els “hermanos “ i els “padres” han fet coses positives i molta gent o percep així, ¡ cent un anys donen per a molt!, però només he vist molta espuma i massatge complaent i manca absoluta d'esperit crític i memòria en aquest acte de reconeixement.

No es pot oblidar que els “Padres” durant el franquisme han sigut actors importants d'una forma nefasta d'educar. La mateixa apel·lació que s'ha fet popular ja ens indica coses. Ni “pares” ni “germans”: “padres” i “hermanos”. Bé, no deixa de ser anècdota, però també hi ha antecedents previs que cal conèixer. La Congregación de San Pedro Ad Vincula establerta a Sant Feliu deriva directament de la que es va establir a Barcelona el 1884 a l'anomenat “Asilo Duran” del que Carlos Sanchez-Valverde Visus a “La JuntaProvincial de Protección a la Infancia de Barcelona, 1908-1985:Aproximación y seguimiento historico.” (Generalitat de Catalunya. Departament d'Acció Social i Ciutadania. 2009) ens explica que era “exponente de la tradicion de centros residenciales cerrados dedicados a niños y jovenes con problemas de adaptacion social, centros con poco control socioprofesional, generalmente, en manos de ordenes religiosas menores, con un personal que no tenia el mas minimo grado de formacion pedagogica y que creia que todo se solucionaba con “correas y oraciones”, modelo que ha tenido muchos seguidores en nuestra historia asistencial.”; també Manuel Vàzquez Montalban al pròleg de “Tanguy”, obra autobiogràfica del Michel del Castillo que va estar internat a l'asil, escriu: “He visto marchar hacia el Asilo Duran a diversos compañeros de la calle, del barrio, de colegio y, a algunos, los he visto volver sin identidad, rotos para siempre, condenados a una vileza adquirida bajo la sombra corruptora de los hermanos del asilo; mas tarde encontre delincuentes comunes en la prision que habian iniciado su aprendizaje en el Asilo Duran y lo habian continuado en la Legion.”.

Com us deia al començament jo he anat als “Padres”. Allà he vist la pallissa col·lectiva que va propinar un professor de matemàtiques a un grup d'alumnes d'entre onze i dotze anys perquè no sortia l'autor d'una bretolada d'infants. He patit les pessigades a l'entrecuix que ens feia un prevere gras i llardós quan hens equivocàvem en alguna declinació llatina, o els calbots sorpressius i traïdors que ens fotia un altre quan no dormia a la classe o feia burilles. I que dir de l'educació hipòcrita que he reflectit en una entrada d'aquest mateix bloc (feu clic aquí). El cant del "Himno Nacional" tot pujant la "rojigualda" els dilluns i baixant-la els dissabtes. I, sobretot, he conegut el feredat que feia sentir pels passadissos el dringueig de les claus d'aquell conegut professor de “Disciplina” (si, “Disciplina”) els “capones” del qual tots havíem provat al nostre cap. Per cert, el mateix professor que et feia sortir a la pissarra i si no te'n sorties, prèviament al “capon” et preguntava -¿sabes quien era tontolhigo? O -¿sabes que dijo San Andres? Pregunta a què s'havia de contestar -El que tiene cara de tonto lo es. Ningú ho recorda?.

Sento esgarriar la festa però les coses són com són i tot te llums i ombres i estic fart de ser políticament correcte mentre ens les van fotent a tort i dret i altres fent la viu-viu van campant. Que cada gos es llepi la seva cua.


dissabte, 21 de juny del 2014

ACI NO EL CONEIXEM AL REI D'ESPANYA


He recuperat un llibre escolar de la meva mare titulat “Terra i Anima. Lectures sobre coses de Catalunya”, del pedagog Anicet Villar de Serchs, editat el 1935 a Barcelona per “Pedagogia Catalana-Miquel A. Salvatella”. És un recull de fets històrics, costums, llegendes i tradicions catalanes dedicat “Als nois grans de les escoles catalanes i a tots els catalans que servin un xic la fe de nens”. De les nenes i les noies catalanes no en diu res, malgrat que la lectora era una noia.

Al llibre hi trobo un curiós i breu relat que us transcric literalment:

“Era l'any 1585. El rei d'Espanya Felip II havia vingut a visitar Catalunya, i, acompanyat d'un seguici fastuós, va voler anar a veure el monestir de Poblet. Molt abans d'anar-hi comunicaren al monestir, en nom del rei Felip II, el dia i l'hora de l'arribada.

No gens menys, en arribar a Poblet, el correu que anava davant del seguici trobà les portes tancades. Trucà, i, obrint la reixeta, el porter inquirí:

-Qui demana
-Obriu de seguida -digué el correu esverat-, que darrera meu arriba el rei.
-Quin rei?-preguntà el porter.
-El d'Espanya.
-Ací no el coneixem aqueix senyor.

El correu, en sentir això, quedà esbalaït i cridà mig descompost:

-Què dieu ara! Ja cal que obriu immediatament al rei d'Espanya, Felip II.
-Us torno a dir que ací no el coneixem, aqueix senyor, i que avui no podem donar-li acolliment perquè esperem al nostre sobirà.

El correu se'n tornà molt enutjat i ho explicà tot al rei, el qual diuen que li va dir:

-Torna-hi, i digues que arriba el Comte de Barcelona.

El correu hi tornà i demanà que obrissin al Comte de Barcelona, títol que llavors pertanyia a Felip II. Tan bon punt anomenà al Comte de Barcelona, les portes s'obriren i Felip II fou rebut amb tots els honors deguts, no com a rei, sinó com a comte sobirà de Catalunya”.


Aquesta història m'ha fet recordar que no fa gaires anys, un Molt Honorable President de la Generalitat, ara desaparegut de l'activitat pública o potser amagat, va deixar anar la idea d'una Catalunya independent en forma de monarquia representada per Felip VI de Borbó i Grècia, que de fet seria Felip V, ja que el primer dels Felipes dit el Hermoso, espòs de Juana la Loca i avi del rei del relat, mai va ser rei d'Aragó, València i Mallorca, ni Comte de Barcelona i això fa que els catalans anem un ordinal endarrerits. El que deia; a aquell Molt Honorable President no li van fer cas de la proposta  i ara és republicà, mira tu.

diumenge, 15 de juny del 2014

EL DOGMA DEL MISTERI DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT



CLAR I DIAFAN ¡INCREDULS!
Està a prop el primer diumenge després de la Pentecosta en què la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana celebra la festivitat del Misteri de la Santíssima Trinitat i que aquest any de 2020 caurà el 7 de Juny. Sobre això permeteu-me una reflexió

M'imagino que ha de ser commemoració important perquè recorda el principal dogma de fe catòlic: L'existència d'un sol Déu en tres persones veritablement diferents una de les altres, el Pare, el Fill i l'Esperit Sant de tal manera que el Pare es Déu, el Fill es Déu i l'Esperit Sant es Déu, però no hi ha tres Deus, sinó un de sol i en aquesta trinitat de persones, el Fill és engendrat del Pare per una generació eterna i l'Esperit Sant procedeix d'un procés etern del Pare i el Fill, però malgrat les diferències pel que fa a l'origen les Persones són co-eternes i co-iguals, és a dir, semblants, no creades i omnipotents. (¡Uf!) ¿Ho heu entès? Jo tampoc, per això se'n diu Misteri però se sap que és cert per font tan fiable com la revelació divina, o això diu el pare de l'església oriental Sant Atanasi d'Alexandria (altres diuen que ho diu el també pare de l'església, peró llatina, Sant Ambròs de Milà, que es veu que no s'acaben de posar d'acord els historiadors de l'Església) que conclou (sigui un o l'altre) que “aquesta és la fe catòlica i el que no la cregui fidelment i fermament no podrà salvar-se”(¡glups!).

A on jo volia anar a parar és que tot el que he intentat explicar (infructuosament) és dogma de fe catòlic, que ha de ser “cregut amb fe divina....com divinament revelat, ja per solemne judici, ja pel seu ordinari i universal magisteri.” (Concili Vaticà I) i amb tot això vull dir que tothom que es casa per l'església, que bateja els fills i els hi fa fer la comunió, etc. etc., ha de creure fil per randa i de forma ineludible el Misteri de la Santíssima Trinitat o si no com diu Sant Ata.........¿que passa?, ¿perquè m'envieu a pastar fang?.


dimarts, 3 de juny del 2014

RECORDANT PETE SEEGER (V). BANDA SONORA DEL MES DE JUNY. "We shall not be moved"



Dedicada a la direcció de Comissions Obreres de Catalunya amb tot el dolor del meu cor (ells ja saben perquè)

No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts !

Lluitarem i aguantarem, no serem moguts!
Lluitarem i aguantarem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!


No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!


Voldria afegir-hi aquesta estrofa, que també forma part de la lletra de la cançó, però malauradament no puc,

Ens empara el Sindicat, no serem moguts!
Ens empara el Sindicat, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!
No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!


¡¡¡VISCA COMISSIONS OBRERES MALGRAT ELS BUROCRATES¡¡¡




divendres, 16 de maig del 2014

L'ACTITUD AMB RAIMON COM A SIMPTOMA DEL VIRUS DE LA INTOLERANCIA


No sóc un independentista perquè no m'ho havia plantejat mai. Si ho tingués clar, jo ja hagués participat en molts llocs, però jo quan participo en coses, n'he d'estar molt convençut. Hi ha d’haver un primer pas, que els catalans votin, i després ja es decidirà. El meu plantejament és intentar racionalitzar la situació per a mi, perquè a l´hora de la veritat sóc jo qui ha de votar.


L'anterior paràgraf no el poso entre cometes perquè el faig meu, però de fet són les paraules del cantant i poeta Raimon quan el van entrevistar fa uns dies a “Catalunya Ràdio” i a la revista “El Temps”. Ni més ni menys les paraules d'un ciutadà carregat de dubtes, vacil·lacions i preocupacions i s'ha (m'haig) de parar a “pensar” abans d'exercir el seu (meu) dret a decidir. Però, ja se sap, pels profetes de la fe en la pàtria unanimitzada i uniformada, els grans moments no són pels tebis i la prudència és traïció, mereixent-se el traïdor l'expulsió a les tenebres exteriors, el vituperi i l'escarni; digital això si, que som moderns. I així ha sigut amb en Raimon, verbigràcia: “Sempre li he trobat una retirada al boadella. Raimon...k thas pres?. Ets amat de l'esclavitud, animal!!!. En Raimon és un aprenent de poeta del poble català!!!!. Au vés, toca cap a València a votar al PP com tots els teus, esclau.” (http://www.naciodigital.cat/noticia/68058/raimon/jo/no/soc/independentista). I en podríem trobar mes al Twitter....


Se'm dirà, probablement amb raó, que això és cosa de quatre poca-soltes, eixelebrats i curts de gambals, que la majoria de catalans som assenyats, tolerants etc., etc...per ara, hi afegeixo. No vull donar peixet al Navarro, ni a la Camacho, ni al Rivera ¡Deu me'n guard!, però em fa l'efecte (tant de bo m'equivoqui) que cada vegada més, hi ha sectors que accepten amb certa condescendència l'exabrupte insultant cap al critic amb el mateix interès que la burgesia alemanya feia fer el joc brut als quatre poca-soltes, eixelebrats i curts de gambals dels nazis i aquest és un joc molt perillós; només cal recordar el poema de Martín Niemüller.

L'actitud amb Raimon és un símptoma preocupant perquè som moltes les persones que hem patit un silenci antic i molt llarg, que no volem místics ni grans capitans, que sabem d'on venim i a on no volem anar malgrat que la nostra ùnica seguretat és l'arrelament dels nostres dubtes i som com el petit vailet d'Ausiàs March: "Jo so aquell qui en lo temps de tempesta,// quan les més gents festegen prop los focs// e pusc haver ab ells los propris jocs,// vaig sobre neu, descalç, ab nua testa// servint senyor qui jamés fon vassall ,” i trobo a faltar el rebuig de l'Assemblea Nacional Catalana en particular i de les forces polítiques i socials que estan pel dret a decidir en general (fins i tot els meus) cap aquestes deplorables actituds  i si algú ho ha fet públicament i no m'he assabentat ja em perdonarà.
 

En fi, ens veurem votant...si em deixen els nacionalistes espanyols i catalans.

                                                                 

dissabte, 3 de maig del 2014

RECORDANT PETE SEEGER (IV). BANDA SONORA DEL MES DE MAIG. "The ballad of Jesse James"

JESSE JAMES

A l'imaginari, popular de totes les cultures hi ha la llegenda del bandoler que roba als rics per a repartir-ho entre els pobres. Des de Robin Hood, passant pel nostre Serrallonga o El Tempranillo andalús, trobem al Far West nordamericá la icona de Jesse James recreada a nombroses pel-lícules.

La “Balada de Jesse James”, es una antiga cançó popular de caràcter biogràfic que Pete Seeger va incorporar al seu repertori recollint-la de Woody Guthrie:

Jesse James era un noi que va matar més d'un home,
Va robar el tren de Glendal,
Robava als rics i ho donava als pobres, .....

Sembla, però, que llegenda i realitat no anàvem gaire parelles.

Escolteu, si us ve de gust, com a banda sonora del blog d'aquest mes de maig la “Balada de Jesse James” cantada per Pete Seeger i la versió que en va fer Bruce Sprinsgteen per a We Shall Overcome-The Seeger Sessions, a una actuació a Dublin. Sobrietat i barroquisme.




dimecres, 23 d’abril del 2014

UNA ROSA?. POCA COSA?. FELIÇ SANT JORDI

Una rosa?.


Poca cosa.

Si voleu, una flor més

que ha deixat de ser poncella,

obre el calze, s'esbadella

i es desfullara després.



Una rosa¡

Poca cosa?

Potser sí...parlant en prosa.



Martí Dot

Sant Feliu de Llobregat (1900-1973)




diumenge, 20 d’abril del 2014

" MEMORIAL 158", RESERVAT EL DRET D'ADMISSIÓ?


Suposo que no ens costarà gens posar-nos d'acord què l'anomenada Estelada és una bandera que representa l'independentisme català i que l'anomenada Senyera (és a dir, les quatre barres vermelles sobre fons grog sense cap més afegitó) és la bandera en la qual ens sentim representats de forma majoritària els plurals ciutadans de Catalunya al marge de les nostres conviccions personals, de tal manera que, a diferència del que passa a l'estat espanyol, sigui quin sigui el règim polític que ens afecti no tenim ni tindrem cap mena de dubte de quin és el nostre símbol nacional. Si acceptem aquesta premissa ja tenim centrats els termes de la discussió que vull plantejar: Perquè l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat entrega de forma exclusiva a l'independentisme el record dels “defensors de la llibertat” honorats a l'espai “Memorial 158” impedint que sigui patrimoni comú de tots els olesans?.,

Confesso que no m'havia adonat, i mira que hi he passat de vegades pel davant, però, si, he vist que la instal·lació commemorativa de la Plaça Nova la presideix una estelada hissada fins al capdamunt d'un erecte pal. No vull pensar, ni tan sols m'ha passat pel cap, que el govern municipal catalanista i d'esquerres, entri en el joc cada vegada més freqüent de la manipulació usurpadora de la història comuna, ni tampoc em passa pel cap pensar que l'adhesió a l'Associació de Municipis per la Independència comporti aquest disbarat. Per tant, descartada la mala fe, haig de pensar en la simple ignorància i/o desídia; greu però disculpable.

Joan Fuster amb lúcid pragmatisme va transformar la frase enaltidora "Pus parla català Déu li'n dó Glòria" que Jeroni Pujades va deixar escrita el 1609 a la “Crònica Universal del Principat de Catalunya” en la utilitària “Puix que parla català vejam que diu”. Aquesta relació tinc jo amb el “Memorial 158” perquè mai m'ha acabat d'agradar el seu concepte, i com alguna cosa ja he explicat a aquest mateix blog (entreu si voleu a “Olesa, oblit o memòria selectiva?” i “Les contradiccions de l'independentisme olesà”) no m'hi estendré, però puix que hi és.....usem-lo com a eina de reforç de la nostra identitat, a on gairebé tothom estarem d'acord, però no com a exclusiu reforç d'una única via d'avenç nacional perquè les vies, les anàlisis i els interessos són diversos i tots (presumptament) legítims.

Penso que és un error la lectura unilateral que es dóna al “Memorial 158”, perquè pot animar un equivoc “ardor guerrero”  (perdó) però debilita la necessària unitat de la mobilització pel dret a decidir que és plural i a on hi cabem independentistes, federalistes, confederalistes... i, de moment, estem  en aquesta etapa, de manera, doncs, que si ens movem dins d'aquests paràmetres tothom som “defensors de la llibertat”, vaja, penso jo.

Fem del "Memorial 158" un espai d'unitat, posem la sòbria senyera presidint-lo i no donem peixet al nacionalisme espanyol que és goludament voraç i se'l menja tot, barca i pescador inclòs.

diumenge, 13 d’abril del 2014

JOAN SALVAT PAPASSEIT. PERQUÉ SI, PERQUÉ M'AGRADA "NOCTURN PER A ACORDIÓ" I COM EL DIU L'OVIDI. A MÉS A MÉS DEMÀ ES 14 D'ABRIL.

Joan Salvat Papasseit

NOCTURN PER A ACORDIÓ
A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. 
(Vosaltres no sabeu
   què és 
    guardar fusta al moll: 
però jo he vist la pluja 
a barrals 
sobre els bots, 
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa: 
sota els flandes 
i els melis, 
sota els cedres sagrats. 

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit 
i la volta del cel era una foradada 
sense llums als vagons: 
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop. 

Vosaltres no sabeu 
   què és 
    guardar fusta al moll: 
però totes les mans de tots els trinxeraires 
com una farándola 
feien un jurament al redós del meu foc. 
I era com un miracle 
que estirava les mans que eren balbes. 

I en la boira es perdia el trepig. 

Vosaltres no sabeu 
   què és 
    guardar fusta al moll. 
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells 
-que són de tants colors 
com la mar sota el sol: 
que no li calen veles. 

dissabte, 5 d’abril del 2014

RECORDANT PETE SEEGER (III). BANDA SONORA DEL MES D'ABRIL. "Good Night Irene"




Una altra cançó atribuïda a Leadbelly encara que els seus orígens son incerts. Aquests valset ja el cantava Pete Seeger quan anava amb The Weavers voltant pels USA en temps del maccarthisme i va ser tan popular que la van interpretar des de tots els “blues mans” imaginables fins a Frank Sinatra, passant per Eric Clapton, Harry Belafonte....

Al primer vídeo la podreu escoltar cantada per uns The Weavers ja granadets a un homenatge que els hi van fer a no se quin any, al segon vídeo una simpàtica i bonica versió d'Eric Clapton i a l'àudio de dalt de tot l'escoltareu tal com la cantava Leadbelly.

Com que la Irene aquest abril tornarà a fer anys la hi dedico (gracies per aguantar-me, jo també t'estimo).