 |
| Mary Gauthier |
dilluns, 2 de maig del 2016
BANDA SONORA DEL MES DE MAIG. "Please", canta Mary Gauthier
divendres, 1 d’abril del 2016
BANDA SONORA DEL MES D'ABRIL, "Anda suelto Satanàs", Canta Miguel Rios i Baròn Rojo.
Divendres Sant. Comença a espetegar tot, els llums fan pampallugues, surt fum d'un endoll. Jesucrist, l'ordinador, el renta vaixelles, el frigorífic, l'escalfador, són morts.
ENDESA està solta. La seva descuidada i antiquada xarxa elèctrica al nucli antic d'Olesa de Montserrat ha petat i ha provocat el caos a casa. Fins dimarts no s'hi pot fer res. ¡¡Fills d'Aznar!! (deixem d'una vegada en pau les putes i els seus fills). Avui és divendres una altra vegada però encara estic emprenyadíssim, o superemprenyat com es diu ara.
Escolteu,
si ús dóna la gana, “Anda suelto Satanas”,
cantada per Miguel Rios i Baron Rojo.
La va escriure i compondre Luis Eduardo Aute
no sé quants
anys fa (molts, moltíssims).
divendres, 4 de març del 2016
EL “SALISME” (O EL CACIQUISME SI VOLEU) QUE NIA EN EL BLOC OLESÀ
 |
| “La princesa i el pèsol” |
La
moció consensuada entre la “Plataforma Olesa es mou” (POEM) i
els grups municipals en contra del tancament de línies de P3 a
Olesa de Montserrat com pretén la Generalitat, va ser aprovada per
unanimitat al ple municipal del dia 25 de febrer. L'alegria i
satisfacció de l'alcaldessa Sra. Pilar Puimedon des
del començament semblava gran (no en va és mestre), llançant
floretes d'agraïment al públic assistent va fer un abrandat discurs
d'explicació del vot del Bloc Olesà.
I dic que semblava gran la seva alegria i satisfacció perquè, de cop, una vegada el secretari havia donat fe del feliç resultat de la votació, la Il·lustre alcaldessa, en virtut de la seva autoritat, va voler tancar, sense rèplica, aquell punt de l'ordre del dia i prenent la paraula amb afectació i gravetat va començar a esbossar a la llum de l'ètica aristotèlica (juro que no me'n foto) un memorial de greuges contra la, al seu entendre, deslleial oposició. Com es diu en castellà, se “armo la de Dios es Cristo” i fracassada en l'intent de tancar sense rèplica la seva intervenció, l'alcaldessa va haver de sentir les indignades respostes dels grups opositors que l'acusaven d'haver introduït un element nou de debat fora del moment processal, davant l'estupefacció del públic que, o bé no entenia res, uns, o bé ho entenia massa, altres.
Que havia passat?. Que havia trencat l'harmonia del ple?. Que havia torbat l'ànim de la Il·lustre Senyora? I la resposta la va insinuar la regidora del Bloc Olesà Sra. Susanna Yañez quan va explicar la seva versió del que va passar en la Comissió Informativa prèvia al ple en què es va discutir la moció i va dir: “nosaltres apostem per les mocions que siguin locals”... “moció de gent d'Olesa, i la POEM ho és, que treballen perquè no es tanquin línies de P3”...”respecte a la POEM”.... Quedava clar que la moció era inamovible i immodificable i que la POEM, mai hagués acceptat cap modificació, argumentava la Sra. Yañez. La pretensió de l'oposició d'introduir-hi elements aliens, com, per exemple, de la moció aprovada al Consell Comarcal del Baix Llobregat (i que el conseller comarcal del Bloc Olesà Sr. Jordi Martínez segurament havia votat, imaginem que amb gran dolor i remordiment), era una indelicadesa a la POEM i, edemes, atemptava contra la “olesanitat” de la que el Bloc es arcàngel guardià amb espasa flamígera (ara llegim entre rengles: el Bloc Olesà volia passar davant la POEM com l'únic interlocutor i tutor de la seva proposta).
Com
que els de l'oposició són una
colla d'incrèduls, van anar a veure la POEM, els hi van
fer cinc cèntims del
que passava i
plegats, conscients que més enllà
del Pla del Fideuer, de la Roca de la Mona, de la Riera de Sant Jaume
i de la riba esquerra del Llobregat hi ha vida, van enriquir la moció
amb aportacions de la del Consell Comarcal i la van presentar a
consideració del Bloc Olesà que,
amb el cul a l'aire, va haver d'acceptar per
no haver de ser indelicats,
ara si, amb la POEM. Aquesta és, doncs, la moció que
finalment es va aprovar per unanimitat el 25 de
febrer.
I
d'aquí plora
la criatura. Com al conte de “La princesa i el pèsol”
tan
fina te la pell l'Il·lustre alcaldessa
que ni els onze matalassos que
representen els onze regidors que li donen la majoria absoluta van
impedir que notes a l'esquena el pèsol que
li van col·locar en
forma de moció modificada i que li va provocar l'enrabiada que no va
poder evitar amb elegància. Això sí que és una
falta de respecte a la POEM.
És curiós el doble raser del Bloc Olesà. Mentre la moció contra el tancament de línies de P3 era inamovible i innegociable per “olesana” i fer-ho haguès suposat una falta de respecte a la POEM, mesos enrera no va admetre a tràmit una moció de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) perquè es van negar a modificar-la com volia el Bloc Olesà. Però com va dir a la radio el regidor Jordi Martínez al Bloc no li agrada com treballen les PAH. El Bloc Olesà fa la seva cuina i a segons qui si volen dinar els conviden, mentre que a d'altres se'ls hi dóna de menjar només si ho demanen bé. Mala peça al teler.
dimarts, 1 de març del 2016
BANDA SONORA DEL MES DE MARÇ. "No fa gaires anys". Canta Enric Barbat
La proposta de “No fa gaires anys” d'Enric Barbat com a banda sonora del mes de març, és conseqüència d'un atac de nostàlgia.
El
dia 5 de febrer a Sant Feliu de Llobregat en un acte d'homenatge al
Jaume Bosch, que ha deixat la política institucional, em vaig trobar
amb amics i amigues, que feia molts anys que no veia. Companys i
companyes del PSUC que lluitàvem a la clandestinitat contra el
franquisme com podíem, entre ells, sobretot, el Joan Romagosa, amb
qui vaig compartir tantes accions, collonades i discussions sobre el
bé i el mal, sobre l'ésser i l'esdevenir, sobre les contradiccions
en el si del poble segons Mao Tse Tung (que llavors encara es deia
així)
Era
el 1973 i el Joan tenia a casa seva el disc de l'Enric Barbat “A la
teulada” que escoltàvem sovint i als meus 19 anys em vaig
identificar amb el missatge de “No fa gaires anys” que em va
tornar a la memòria el passat 5 de febrer quan vaig fer una abraçada
al Joan. La diferencia és que ara hem jubilaré d'aquí a quatre
mesos.
dilluns, 1 de febrer del 2016
QUAN OLESA DE MONTSERRAT VA "TRAIR" ALFONS SALA. "La tupinada de Rellinars".
En aquest procés electoral els resultats al conjunt del districte de Terrassa es decantaven favorablement cap al republicà Domènec Palet i Barba amb gran nerviosisme dels salistes. El cas és que amb l'excusa d'una gran nevada les actes de Rellinars no van arribar a Terrassa fins a l'endemà i van ser decisives per un ajustat triomf d'Alfons Sala, que al conjunt del districte se li van reconèixer finalment 3.835 vots enfront dels 3.811 d'en Domènec Palet. Les actes de Rellinars, tardanament arribades a la junta electoral, reflectien que Sala havia obtingut 85 vots i Palet 8, però es veu que de debò només havien votat trenta persones i, sembla ser, que la diferencia eren morts que encara no havien estat esborrats del cens electoral. En aquesta ocasió Olesa de Montserrat va “trair” al sempitern diputat, com es diu al cuplet, ja que Alfons Sala va obtenir a la nostra vila 433 vots i Domènec Palet 440.
La musica del cuplet és la de “Els focs artificials”, molt popular a començament del segle XX i que trobareu en aquest vídeo.
Ara només cal que canvieu la lletra que canten Els Pavesos per la següent i veureu com tot surt (proveu de cantar-ho):
Quin dol al Gran Casino
la tarda d’eleccions!
Tot
l’escrutini deia
que
el Sala anava a fons.
Mal
llamp! quina desfeta
la
que hem tingut a Ustrell—;
tots
deien: —De gallina
se’ns
ha tornat la pell!.
Al
noi del diputat li ve una basca;
El
Fonsu diu: —A Olesa m’han trait!
Si
a Rellinás no ens surt la tupinada,
Benet
jo et reflic que ens hem lluit
Ai
Deu fes que a Rellinás... ai!
ens
donguessin tot el cens!
si
algú ens treu d’aquest mal pas... ai!
ens
fará un favor inmens.
Els
datos que venien
tots
eren molt dolents!
—Si
a Rellinás anavem!-
Diu
el senyor Torrents.121
Ja
surten amb tres autos,
se’n
van cap a l’Ubach,
els
autos entrevessen
a
la font del Llimach.
I
mentrestant aquí els del Gran Casino
resaven
pare nostres tremolant,
i
deia el senyó Sala ennuegant-se:
—Qui
sap si encara me la fregiran!-.
No
en sap res de Rellinás... ai!
Si
tingués seixanta vots!
Fora
un cas com un cabás... ai!
Maleits
els pagesots.
De
Rellinás arriba
un
que és despatriat:
—Alfonsu
et porto l’acta,
els
hem ben enredat!—
Només
n’han votat trenta
pro
en tens vuitanta cinc-
El
Fonsu me l’abraça:
—Ai,
ai, quin goig que tinc!—.
Va
començar llavors la xirinola;
tothom
cridava: —Visca Rellinás!
Ens
ha salvat ben be la tupinada
pro
ara nois no ho fessiu córre pas!
Visca
sempre Rellinás... Visca!
Els
farem un monument.
Tindreu
aigua i tindreu gas... Visca!
perque
el Fonsu está content.»
dissabte, 16 de gener del 2016
EL FULL DE RUTA DE LA CUP CAP A LA REPÙBLICA SOVIETICA CATALANA
La
llista de traïdors a la pàtria s'ha modificat. La CUP ja no
l'encapçala; ha tornat a la cleda de l'independentisme de pedra
picada i, com el fill pròdig de l'evangeli, s'ha prostrat als peus
del pare Artur, ha reconegut els pecats comesos contra ell i
Catalunya (una mateixa cosa) i accepta a Carles Puigdemont, el fill
bo, ungit com a hereu.
 |
| Aleksandr Kérenski |
No sé per on els tenen agafats als de la CUP la dreta tradicionalista-lliberal de CDC, però acceptar investir en Puigdemont com a 130e Honorable President de la Generalitat, una persona que es diputat des del 2006, que ha avalat fil per randa les polítiques antisocials dels governs de CiU, retallant, fins i tot abans que el PP, en sanitat i educació i justificar-ho en què “amb eleccions anticipades, haurien guanyat les esquerres assimilables per Espanya”, tal com a piulat al twuiter l'il·lustre escriptor-diputat-purgat Julià De Jodar, ens demostra de nou que en els partits que s'autoqualifiquen d'esquerra radical i alhora nacionalistes, la relació dialèctica entre els dos pols contradictoris sempre s'esbiaixa cap al nacionalisme.
No
hi ha res més bonic i épic que guanyar una pàtria com ens ensenya
en Miki Moto
al programa de TV-3 “Afers exteriors” parlant del nou estat
(2011) de Sudan del Sud: “Guerra, fam, malalties,
violència...malgrat tot
això, un dia van decidir convertir-se en Estat. Van decidir ser. I
són.”. Ara sense cap procés assembleari, es decideix salvar CDC
i que s'autoinventi tot preparant el retorn, abans negat, del Messies
Artur Mas. El clarivident Manolo Vázquez
Montalban ja deia que els fills de la burgesia es feien d'esquerres i
quan creixien retornaven a la llar familiar amb la saviesa i els
secrets de l'enemic.
O no, potser no. Potser es que els vells comunistes, vulgars revisionistes, ens oblidem del mestratge de Lenin i les experiències de la Gran Revolució Soviètica. Al contrari que la CUP , no ens adonem que Carles Puigdemont és el nostre Kerenski i que cal crear les condicions objectives perquè fracassi la seva via burgesa cap a la independència i tot plegat, com a Rússia, ens porti cap a l'inevitable aixecament popular que ens durà naturalment a la proclamació de la República Soviètica Catalana. No hi havíeu caigut tontos?. És que no sabeu historia, ni materialisme dialèctic.
O no, potser no. Potser es que els vells comunistes, vulgars revisionistes, ens oblidem del mestratge de Lenin i les experiències de la Gran Revolució Soviètica. Al contrari que la CUP , no ens adonem que Carles Puigdemont és el nostre Kerenski i que cal crear les condicions objectives perquè fracassi la seva via burgesa cap a la independència i tot plegat, com a Rússia, ens porti cap a l'inevitable aixecament popular que ens durà naturalment a la proclamació de la República Soviètica Catalana. No hi havíeu caigut tontos?. És que no sabeu historia, ni materialisme dialèctic.
Serà
Artur Mas el Lenin català?. O, com opina el meu amic Javier Nuin, serà Stalin després dels "Processos de la Ciutadella" i les purgues al grup parlamentari de la CUP?
diumenge, 3 de gener del 2016
DE NOU ELS MISTERIS
El juny de l'any 1911 el
Rei Alfonso XIII assistia a la cloenda del XXII Congreso Eucaristico
Internacional celebrat a Madrid. El 30 de maig del 1919 el mateix
monarca presidia l'acte de consagració d'España al Sagrado Corazón
de Jesús; consagració renovada pel dictador Francisco Franco l'1 de
juny del 1969 amb la presència dels Principes de España Juan Carlos
i Sofia. Entre el maig i juny de 1952 a Barcelona es celebrava el
XXXV Congreso Eucaristico Internacional que va permetre al franquisme
la seva primera apertura al món gracies a la guerra freda i
l'Església Catòlica Apostòlica i Romana. El 16 de desembre de 2015
l'Ajuntament d'Olesa, amb el suport dels grups municipals suposadament laics Bloc Olesà, ERC i PSC, declaraa els “Misteris” com a Festa
d'interès local. Si no sou d'Olesa i voleu saber que són els “Misteris” cliqueu aquí.
Sabeu quina diferència hi ha entre tots aquests fets?. Que els congressos eucarístics i les consagracions sacres es van fer en contextos de manca de llibertat religiosa i política en concubinat entre el poder temporal i el poder espiritual, mentre que la declaració festiva d'interès local s'ha fet en un context de teòrica separació de poders gràcies a una Constitució que garanteix la aconfessionalitat (o laïcitat) dels poders públics. Sincerament, no crec que fes falta aquest suport municipal a una activitat religiosa.
El regidor de cultura va
fonamentar la proposta en la llarga tradició dels “Misteris” i
el benefici econòmic que reportarà a Olesa l'assistència de
visitants d'arreu. I, sobretot, en la possibilitat que el "Col-lectiu
Misteris d'Olesa" pugui demanar subvencions per a les seves
activitats. De debò, ¿es creïble que persones de tot arreu
vinguin a visitar la tarda de dijous sant i tot el divendres sant una sèrie d' escenes
del Via Crucis, i que siguin capaçes d'omplir els calaixos de comerços i
restaurants?, ¿quina mena de despeses necessita subvencionar amb
diner públic el col-lectiu del “Misteris”?.
Segons diu la pròpia web
del “Col.lectiu dels Misteris” fou la mateixa església olesana
que,
seguint les directrius del Concili Vaticà II, el 1969 va
decidir deixar d'exposar al públic els “Misteris” i fer
processons. Tenint en compte que el concili representà un intent
d'apertura i diàleg de l'església cap a un món plural i divers,
¿podem entendre que el retorn dels “Misteris” vint anys després va ser una reacció
contra els postulats del Concili Vaticà II”.
Crec sincerament que s'ha de permetre
i respectar la lliure voluntat dels creients catòlics o qualsevol
altra religió de practicar i mostrar, fins i tot públicament, la
seva fe i rituals. Però que les administracions públiques,
obligades per la Constitució a ser independents de qualsevol
creença, facin recolzaments i ho subvencionin no em sembla de rebut.
divendres, 25 de desembre del 2015
A PROPÒSIT D'UN CUPLET SATÍRIC DE 1919 CONTRA EL DIPUTAT ALFONS SALA, A ON S'ANOMENA A OLESA DE MONTSERRAT
Us transcric un “HIMNE” compost per glossar de forma irònica la victòria d'Alfons Sala a les eleccions legislatives de l'1 de juny de 1919. En aquesta ocasió s'enfrontà al candidat republicà Domènec Palet i Barba i el resultat fou prou ajustat, perquè el triomf d'en Sala ho fou només per 88 vots de diferencia. Foren decisius els vots dels pobles del districte que li van donar a Alfons Sala 1.420 vots enfront dels 1.263 que va rebre en Domènec Palet, mentre que a Terrassa Sala en va obtenir 2.157 i Palet 2.226. Com sempre, els salistes van utilitzar “recursos” per mantenir els seus tradicionals resultats favorables i, entre d'altres, en aquesta ocasió es va endarrerir el rellotge del campanar de Castellbisbal per aconseguir mes participació i esgarrapar uns quants vots.
Si tenim en compte que, com ja he dit, el monàrquic Alfons Sala va obtenir un avantatge de 88 vots sobre el republicà Domènec Palet a tot el districte electoral i que a Olesa de Montserrat el resultat favorable a Sala ho va ser per una diferència de 72, podem dir que Olesa va possibilitar quatre anys més d'hegemonia salista?. Potser per això el cuplet acaba dient a l'últim vers “Gràcies, gràcies, poble cult d'Olesa”.
“Himne que per celebrar la COLOSAL I FORMIDABLE VICTORIA electoral, cantava el MUY DIGNO Y CELOSO (1) el primer de juny, pujant Sant Pere amunt en la manifestació de homenatje que li feren els seus nombrosos parents i subordinats per agraiment als sacrificis que representen els 27 anys que porta d'home públic (2).
Versificat per l'imponderable XISPA de la pluma del qual tan brillants pàgines poétiques n'han sortit, i que amb aquest himne es guanya sense dubte el dret a ésser penjat , un cop mort, en la GALERIA DE TERRASSENCS IL-LUSTRES.
Música de YO SOY UNA MISS....(3)
Ja
soc diputat
tra-larà,
tra-larài ara vinc de câl Patat
tra-larà, tra-larà
hem fet l'escrutini
dels vots del districte:
fora quatre ximples
tothom m'és adicte.
Potsê tu te'n fots
tra-larà, tra-larà
prô em fan guardia vint nebots
tra-larà, tra-larà.
Ara a câl Barata
han penjat els domassos,
i em tiraven flors
i confetti a cabassos.
El Palet ja és cuit
per vuitanta vuit.
Gràcies, gràcies, poble cult d'Olesa." (4)
- Es refereix a Alfons Sala i Argemí (1863-1945).
- La primera acta de diputat a Madrid d'Alfons Sala correspon a les eleccions del 12 de març de 1893..
- Desconec la música.
- Olesa: Alfons Sala, 416 vots; Domènec Palet, 344 vots.
dijous, 3 de desembre del 2015
BANDA SONORA DEL MES DE DESEMBRE. “A la Molina no voy mas”. Canta Victor Jara
 |
| Victor Jara |
“A la Molina no voy
más” ja va ser banda sonora d'aquest blog el febrer d'aquest any.
La torno a posar com a banda sonora d'aquest desembre però en una
altra versió: la que va fer Victor Jara.
Per què la repeteixo? doncs perquè la cançó ens explica que els trenta fills de la comay Tomasa y el compay Pascual “fueron esclavos sin su voluntá por temor que'l amo los fuera a asotá”, i resulta que el dia 20 hi ha eleccions al Congreso de los Diputados. Doncs això, deixem la por i deixem de ser esclaus d'uns i altres. Jo ja sé a qui votaré.
diumenge, 1 de novembre del 2015
BANDA SONORA DEL MES DE NOVEMBRE. "Dame felicidad". Canta Josè Guardiola
Quan als anys 70 dels segle XX el jove Artur Mas
s'aplicava en l'estudi de les ciències de l'economia i no feia
política que el comprometés de cap manera, de ben segur que de tant
en tant, per distreure's i lligar, havia anat a algun “guateque”
a on devia sonar “Dame felicidad” ja la cantés Enrique Guzmán o
José Guardiola (més improbable la versió catalana del mateix
Guardiola o Salomé).
No crec que l'Antonio Baños, 10 anys més jove que
Mas i que el 1989 tocava al grup de punk-pop “Los Carradine”
l'arribés a ballar “Dame felicidad”, però li deuen xiular les
orelles, perquè el Molt Honorable President en funcions la deu tenir
constantment al cap de nou pensant en les CUP.
Si tu me quieres de verdad,
si tan fantastico es tu amor
por que razon te portas mal,
por que me matas la ilusion
Y dame, dame, dame dame, felicidad, que solo tu, me puedes dar
Si yo te entrego lo mejor,
si me desvelo por tu amor
por que tu a cambio no me das,
un poco mas de comprension
Y dame, dame, dame dame, felicidad, que solo tu, me
puedes dar
Tu tienes queeee jurarme,
que en todo cambiaras
que solo tu vas a darme, amor y mas felicidad
Si tu me quieres de verdad,
si tan fantastico es tu amor
no me castigues con tu adios,
y no me llenes de dolor
Y dame, dame, dame dame, felicidad, que solo tu, me puedes dar.
Felicidad...
Ai, Artur¡¡ com diuen en castellà “a la vejez viruelas" peró sense parella de ball pel “guateque” del dia 9 de Novembre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)