"Jehova, el déu barbut i malcarat, va donar als seus adoradors l'exemple suprem de la peresa ideal; després de sis dies de treball, va reposar per tota l'eternitat"
(Paul Lafargue; "El dret a la peresa"). "...era una pobra...en una paraula que vivia del seu treball.." (Fiodor Dostoievsky; "Crim i càstig"). "Mentre hi hagi burros n'hi haurà que aniran a cavall" (El meu avi Martí).
Ara Marcelino Camacho, abans el Simón Rosado, el Tito Márquez, l’Ángel Rozas,.... cagondéu¡.
Marcelino, el primer entre iguals. Us enrrecordeu? ¡libertad para Camacho y compañeros! 1.973, 1974, 1975, procés 1001... Que hem de dir?, els tòpics de que era una persona lluitadora, íntegra, honrada, honesta?....doncs si, ho hem de dir per que per a nosaltres, la classe obrera, aquests conceptes no són tòpics, són certeses; a nosaltres, a Marcelino, no s’ens suposa que tenim aquestes virtuts, ho tenim acreditat. Marcelino seràs sempre present en el projecte sindical de CC.OO., en la reivindicació i en la proposta en la negociació i en la mobilització. No t’has mort, perquè les Comissions Obreres són ben vives (¡que es fotin collons!). Com t’agradava dir: “Ni nos domaron, ni nos van a domesticar”.
Veure el logotip del “Banco de Santander” en el mantell de la Verge del Pilar m'ha portat a reflexionar sobre la semiòtica ,o estudi del sistema de signes , aplicada al disseny gràfic (fixeu-vos quina profunditat).
Diuen els entesos en la qüestió que hi ha una relació directa entre el signe i l’objecte i que per això un logotip, requereix de l'apropiat ús de la semiòtica com a eina per a assolir l'adequada comunicació i interpretació del missatge de forma que hi hagi congruència entre el que s'entén i el que realment es vol transmetre (ho enteneu oi?).
Per a que un logotip sigui eficaç ha de ser representatiu, és a dir, ha de representar de forma adequada la marca, el producte, l'empresa o l'organització i per això el dissenyador ha de conèixer amb claredat el producte, l'àrea on tindrà presència, el públic objectiu, la promoció, el preu, la qualitat i el context..
La reflexió que us deia al començament m'ha dut preguntar-me: sabent que el dissenyador del logotip bancari coneixia amb claredat el producte, servei o organització a qui volia donar la identitat gràfica, quina va ser la seva font d'inspiració per arribar a la relació directa entre el signe i l'objecte ?. I en el meu reflexiu soliloqui he arribat a aquesta conclusió provisional.
Juan Torres López és catedràtic d' Economia Aplicada del Departament de Teoria Econòmica i Economia Política de la Universidad de Sevilla i animador del blog “Ganas de escribir” a on ha publicat una entrada que sincerament, potser vaig amb el lliri a la mà, m'ha deixat bocabadat. Amb el permís tàcit (això vol dir que no li he demanat) del professor Torres la reprodueixo en el seu castellà originari. Hi ha per a llogar-hi cadires.
Hace un tiempo comenté que Don Emilio, el del banco, había vestido a la Virgen del Pilar con un manto que llevaba el logo del Banco de Satander (lo comenté un día delante de dos amigos míos curas y no se lo creían hasta que les enseñé la foto que llevo siempre en mi móvil, no por fervor mariano, sino porque ya en varias ocasiones la gente me ha negado que eso hubiera podido ocurrir).
Me preguntaba entonces si esa Virgen tendría alma y si podrá pensar, y qué sentirá al saberse investida del logo de un banco que ha financiado la fabricación de bombas de racimo y si se sentiría cómoda esa Virgen con el rojo de ese logo que igual podría rememorarle el color de la sangre de los que hayan muerto destrozados por causa de esas bombas, y que sentirá si leyó la edición del 1 de febrero de 2002 de la "Executive Intelligence Review que se hacía eco del informe de Rachel Ehrenfeld en su libro Evil Money (Dinero Maldito), según el cual el Banco Satander, cuyo logo ahora está en su manto, es uno de los bancos "que usan los miembros del cartel de drogas de Medellín" para lavar dinero.. Y me preguntaba, en fin, qué pensarían los amigos de derechas de esa Virgen cuando supieran que ahora lleva la imagen de un banco que según el diario británico" Daily Telegraph" ha tenido operaciones comerciales con un banco iraní incluido en la lista negra que creó EE UU por evitar la supuesta financiación del programa nuclear de Irán o que, según el Juzgado de Primera Instancia número 4 de Satander, en la sentencia dictada el 12 de marzo de 2002, actuó con total falta de transparencia ocultando en sus memorias cientos de sociedades, con tal solamente de ganar más y más dinero sin que la sociedad pueda saber cómo lo está consiguiendo.
Sigo todavía sin respuesta para esas preguntas pero pienso ahora que igual me equivoqué entonces criticando a Don Emilio, el del banco, por haber investido de esa forma a la Virgen.
Ahora pienso que el fichaje de la Virgen del Pilar por el Banco de Satander puede traer consigo efectos muy beneficiosos en tiempos de crisis. Resulta que para evitar tener quebrantos patrimoniales, el Banco de Satander lleva a cabo miles de desahucios que dejan sin viviendas a otras tantas familias. Antes, a estas familias no les cabría sino el desconsuelo, la ruina y el desamparo pero ahora ya tienen otra alternativa. Pueden acudir en peregrinaje hacia la basílica zaragozana donde se encuentra la Virgen del Banco de Satander y allí rogarle que Don Emilio se apiade de ellas rezando la jaculatoria que veis arriba. Algo es algo.
França torna a encapçalar la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Fa un parell d'anys, al començament de tot, Sarkozy deia que calia refundar el capitalisme, després, com Zapatero, res de res, purgants de cavall per als mes pobres i retornar la “confiança” (els beneficis) als “mercats” (?) etz. etz. etz.... Peró ha picat sobre ferro ja que de res li han servit les maniobres de distracció del personal (concretades en la criminalització i expulsió d'alguns milers de gitanos romanesos), que intentaven amagar un debat parlamentari d'urgència per a modificar a la baixa el sistema de pensions públiques.
Els francesos saben que el sistema de jubilacions basat sobre la solidaritat intergeneracional expressa una manera de viure junts incompatible amb l'imperi del “campi qui pugui” a on els rics viuran a l'abric del seu escut fiscal mentre la massa dels assalariats tindrà que treballar mes anys (si té feina) per tal de tenir una pensió mes minsa.. El recolzament popular a les vagues, la gran participació en elles i a les manifestacions que es van encadenant des del començament del setembre va creixent, com reflecteixen dues enquestes d'opinió encarregades per “L'Humanité”: mes del 70% dels francesos recolza el moviment per a la defensa de la jubilació plena als 60 anys, diu la primera (CSA 10-10-2010); i la segona realitzada per IFOP, precisa que el 56% dels ciutadans exigeixen al president de República que obri ja un diàleg amb els sindicats.
“Sarkozy t'est foutu, la jeunesse est dans la rue” (Sarkozy estas fotut, al carrer hi ha la joventut”) és la consigna que expressa la solidaritat intergeneracional i que dóna mal de ventre a la dreta que recorda com fa quatre anys va aconseguir tirar enrere aquell contracte-escombreria que pretenia precaritzar encara més els joves que buscaven feina. Aquests joves que es manifesten ara juntament amb els seus pares han estat insultats per la gent que envolta Sarkozy i exposats al risc d'una explosió de violència amb intervencions policials a les portes dels establiments escolars.
Alerta amb el que esta passant a França. Jo no se com acabara a curt plaç però em penso que anuncia un nou i llarg espectacle amb escenari i decorats nous i ja és hora que la Confederació Europea de Sindicats (CES) comenci a llegir al guió de l'obra el paper que li toca.
Es diu sobre el filosof i matemàtic Bertrand Russell que, mentre explicava a classe que «d'una proposició falsa es podia extreure qualsevol conseqüència», un alumne el va interrompre dient-li: "Vol vostè dir que si acceptem que 2 +2 = 5, llavors podem concloure que vostè és el Papa de Roma? ". Russell va contestar immediatament:
Miri, si 2 +2 = 5, resti vostè 2 i obtindrà que 2 = 3, és a dir, que 3 = 2, i si ara resta vostè 1 a ambdós membres, obtindrà que 2 = 1. Ja que el Papa i jo som dos, i ja que 2 = 1, estarà vostè d'acord amb mi que el Papa i jo som un, així doncs jo sóc, en efecte, el Papa de Roma.
No m'agrada que el Papa de Roma vingui a Barcelona mentre:
Les creences religioses siguin finançades amb diners públics.
No es suprimeixi l’assignació tributària a l’Església catòlica a través de l’IRPF.
Les escoles siguin utilitzades com a plataformes d’apostolat.
Les religions imposin els seus prejudicis morals a tota la societat.
Els clergues pederastes i els seus encobridors no siguin portats davant la justícia.
L’Església obstaculitzi l’ús del preservatiu per prevenir l’extensió de la SIDA.
No es protegeixi els infants de la superstició i la irracionalitat.
L’Estat promogui la caritat a costa de la justícia social.
Els actes i llocs públics estiguin presidits per símbols religiosos.
Els representants públics afavoreixin les confessions religioses.
No es respecti el dret de tothom a viure segons la seva condició sexual.
No es reconegui el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.
L'apostasia no sigui un dret reconegut per la llei.
No es deroguin els acords entre el Regne d'Espanya i la Santa Seu.
Per tot això jo no l'esperaré el dia 7 de Novembre.
A propòsit del 12 d'octubre i per aquells hiperventilats que no volen commemorar les barbaritats dels "espanyols" a América.
Segurament sabeu que l'Alguer és una ciutat de l'illa de Sardenya (Itàlia) a on una majoria de la seva població parla una variant dialectal del català. És un fet sorprenent el de la supervivència d'aquest nucli lingüístic, durant més de sis segles i els catalans n'estem orgullosos i històricament hem procurat estrènyer els llaços perquè la cultura catalana es mantingui. Fantàstic, així ha de ser, però tots sabem perquè es parla català a l'Alguer?, per si no ho sabeu aquí va un resum:
A finals del segle XIII el Papa Bonifaci VIII donà en feu l'illa de Sardenya al rei d'Aragó -també Comte de Barcelona- la possessió de la qual es disputaven pisans i genovesos. Iniciada la conquesta de l'illa el 1323, s'acabà l'empresa el 1353 amb la caiguda de l'Alguer, en la qual prengueren part també els venecians. Però l'any següent la confabulació dels sards amb els pisans i genovesos contra el nou dominador obliga a intervenir al rei Pere el Cerimoniós, que es va imposar per les armes i, a més , per tal de comptar amb gent addicta a la corona, va expulsar la població sarda autòctona de l'Alguer per a instal.lar-hi catalans al seu lloc. Des d'aleshores Alguer esdevingué totalment catalana, des de la parla fins a les pràctiques jurídiques.
Neteja ètnica o digueu-ho com vulgueu, sí o no?. Com a nació amb una llarga història Catalunya també té les seves misèries. Que per molts anys es parli català a l'Alguer. Ah!!!, jo tampoc tinc res a celebrar el 12 d'octubre.
M'assabento pel blog “ Según Antonio Baylos” que Gerardo Pisarello i Jaume Asens, juristes i membres del Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Barcelona, van elaborar un article per publicar al diari "Público" com solen anar fent amb certa quotidianitat. En aquest cas l'article ha estat cortesament rebutjat pel diari. L'article és una reflexió sobre la “recepció” mediatica de la vaga, la capacitat de manipulació, distorsió i desinformació dels mitjans de comunicació que es posicionen en el camp antisindical i menyspreen el dret democràtic de vaga dels ciutadans. Ho publico perquè rebutjo la censura arbitraria i perquè la reflexió que proposa l'article és necessària i ineludible fer-la de manera col-lectiva.
Hauré de deixar de comprar “Público” com ja vaig deixar de comprar “El Pais” i “El Periodico”?.
Les violències i la vaga
Malgrat, o potser per raó del seu relatiu èxit, la jornada de vaga general de la setmana passada ha rebut una ferotge andanada d'atacs. L'ofensiva ha unit, principalment, a la premsa conservadora, a sectors importants de la patronal i de la dreta política i a tertulians de tota mena. En el seu relat, la protesta del 29-S sembla reduir-se a una caterva de paràsits, vividors polítics i violents, només capaços de perseguir els seus objectius arrasant amb les llibertats alienes. El mal tindria algunes encarnacions emblemàtiques: les treballadores i treballadors que van encapçalar piquets o joves com els que van ocupar l'edifici abandonat de l'antiga seu de Banesto, a Barcelona.
La invocació de la violència per desqualificar l'acció d'un adversari té un gran impacte emotiu i sol ser molt útil quan s'intenta deixar fora de joc. El violent, com el terrorista, o el incívic, és el que trenca de manera deslleial, injusta, les regles de convivència. I precisament per això, mereix un càstig exemplar que el posi al seu lloc. Quan la premsa conservadora qualifica els sindicalistes del 29-S com "delinqüents extremadament perillosos" al servei d'"un Estat de benestar hitlerià", no pretén limitar-se a diagnosticar una realitat patològica. També intenta preparar un escenari que justifiqui el recurs a la cirurgia major: "empresonar als líders" -com es va suggerir des de “La Razón”- o directament "il-legalitzar UGT i CCOO", com es va escriure des de les pàgines d' “El Mundo”. Una cosa semblant passa amb les cròniques, algunes d'elles reproduïdes en mitjans suposadament progressistes com “El País” o “El Periódico”, que van cobrir els fets aïllats de violència urbana succeïts a Barcelona el dia de la vaga. En presentar-los com l'expressió "antisistema" o "okupa" d'una perillosa "guerrilla urbana" que posaria en greu perill la pau social i l'Estat de dret, deixava expedit el camp per a una major contundència policial o per l'enduriment d'un codi penal ja prou rigorós.
La caracterització exagerada en què incorre aquest relat no sembla gratuïta. Per contra, posar sota els focus un tipus determinat de violència és una operació intel-ligent quan el que es pretén és marginar o minimitzar altres que estan en l'origen de vagues com la de l'última setmana. Com explicar, si no, que els que centren tota l'atenció en els forcejaments d'un piquet sindical concret, ignoren l'enorme violència privada que suposen les polítiques que faciliten l'acomiadament de milers de persones o la seva submissió a condicions de treball cada vegada més precàries ? Com consentir que els que branden les fotos dels vidres trencats d'una botiga de roba, com si es tractés del cim de la barbàrie, no vegin cap violència en les normes que consenten el desallotjament de famílies senceres per raons econòmiques o en les decisions que han facilitat el traspàs de ingents recursos públics als bancs i a altres actors amb forts responsabilitats en la crisi actual? Com sumar-se al cor que exigeix criminalitzar la protesta social quan és el mateix que atorga impunitat a la violència privada o institucional que ha conduït a l'actual estat de coses?
Que la vaga, la interrupció del trànsit o l'ocupació d'immobles abandonats són actes conflictius que poden afectar drets de tercers està fora de dubte. Què aquests actes poden derivar en fets de violència de vegades gratuïts i injustificats, també. No obstant això, pretendre equiparar la violència sobre les coses i sobre les persones, o la violència aïllada d'alguns individus i l'exercida de manera sistemàtica pel poder privat o pel poder estatal és un despropòsit en tota regla, quan no un exercici d'obert cinisme.
En realitat, quan les vies institucionals estan fortament restringides, quan el que regeix és el "no ens mourem ni una mica, passi el que passi, perquè així ho dicten i ho diuen els mercats", quan es consenten, en fi, abusos intolerables com el acomiadament gairebé indiscriminat, la precarització laboral o l'especulació rampant, la vaga, la manifestació de carrer o l'ocupació amb fins polítics poden ser eines útils, potser les úniques, per preservar la llibertat i evitar una sortida despòtica. Sense elles, perillaria sobretot la llibertat dels menys lliures, és a dir, dels que per la seva situació de vulnerabilitat estan més exposats a la coacció de la reprimenda patronal, l'acomiadament o de la notificació d'impagament enviada per un banc.
L'actual capitalisme financer ha generat nombrosos rendistes i paràsits socials que amb descarada violència pretenen empènyer a milions de persones a un autèntic camí de servitud. La majoria dels sindicalistes, joves i veïns que van participar en les jornades del 29-S no tenen res a veure amb tot això. En canvi, la seva presència quotidiana, en els llocs de treball, als barris, en centres socials i cooperatives, és essencial per garantir la qualitat democràtica de les nostres societats i per protegir els drets de tots, inclosos els d'aquells que prefereixen mantenir-se al marge de qualsevol protesta. Aturar el discurs simplista que pretén convertir-los a tots en "perillosos delinqüents" i en "inadaptats socials" hauria de ser un deure cívic, sobretot si, com sembla suggerir les declaracions d'alguns dirigents polítics, això no ha fet més que començar. En fer-ho, caldrà recórrer a molts arguments. El principal, potser, recordar una vegada i una altra qui, en veritat, són els aprofitats que, sense cap escrúpol i amb la freqüent complicitat institucional, dinamiten la pau social posant els seus interessos per sobre dels de la resta de la societat.
(traduït del castellà)
El gran MIguel de Molina ens canta "La bien pagá". Dedicat als mercenaris.
Com ja sabeu, el 19 de Setembre es morí Josè Antonio Labordeta. Cantautor, poeta, mestre, polític coherentment d'esquerres, ànima de la recuperació de la consciencia aragonesa, simplement un home com deia en una de les seves cançons. El trobaré a faltar.
Us proposo com a banda sonora d'octubre'”Habanera baturra” que ens mostra un Labordeta amb sentit del humor y sorneguer. M'agraden els sons "joteros" de l'acordió de fons. Feu clic a baix si la voleu escoltar.
