(1) “magnífic-a adj....Caracteritzat per la seva grandesa, bellesa majestuosa, esplendor.” (Diccionari de la Llengua Catalana, Institut d'Estudis Catalans, p. 1158)
Permetin-me que en aquest acte tan important reflexioni com un simple jurista. I, permetin-me també, que recordi que els juristes no parlem de diners sinó de drets. Que la nostra raó de ser no passa per l'increment de les riqueses sinó per l'avanç de la civilitat.
Tinc la impressió que vivim uns temps tan incerts que cal recordar obvietats. Com, per exemple, recuperar el sentit de les paraules. Així, caldrà recordar que, en contra del que se'ns vol fer creure, la democràcia no només és sinònim de llibertat sinó que és alguna cosa més. És clar que no hi ha democràcia sense llibertat. Però la democràcia és també igualtat. I la democràcia és també la fraternitat, és a dir el dret de tots els homes i totes les dones a desenvolupar-se com a persones a partir del reconeixement social d'uns mínims de subsistència. O, com afirmaven els pares constituents nord-americans: el dret a la felicitat.
Ningú no pot ser lliure si no té la possibilitat de desenvolupar totes les seves potencialitats com a ésser humà. D'aquí que Aristòtil caracteritzés la democràcia com "el govern dels homes pobres lliures" a diferència de l'oligarquia, "el govern dels homes rics lliures". D'aquests conceptes simples van sorgir les idees centrals de la Il·lustració, de la qual som fills.
I caldrà recordar també -perquè s'oblida sovint- que els actuals marcs constitucionals dels països occidentals no van aparèixer del no-res, sinó que són fruit de l'immens esforç de les persones pobres, més o menys lliures, al llarg de dos segles . Que són la conseqüència de la lluita, la sang i el patiment de la pobresa laboriosa. Després que dues generacions de treballadors europeus i nord-americans deixessin la vida en els camps de batalla en les dues guerres mundials es va aconseguir un pacte social transcendental que va comportar noves regles de repartiment del pastís de la riquesa (que, certament, obviava la realitat dels països menys desenvolupats), recuperant un model social que havia estat mínimament dissenyat per les constitucions de Weimar i Querétaro.
Tot i això, fa un quart de segle -arran de l'aparició del que es coneix com neolliberalisme- les condicions contractuals han canviat. I d'aquesta manera els valors constitucionals s'han vist pervertits. Encara que ningú ho digui, els textos de les nostres cartes magnes han quedat en paper mullat, en simples declaracions sense contingut.
Al llarg d'aquests anys, els juristes hem vist, estupefactes, fins a quin punt les conquestes de civilització eren posades en solfa; com el dret havia de sotmetre's a l'economia.
Moltes vegades assistim a discursos oficials que qüestionen la igualtat i la fraternitat per "antigues" i reivindiquen una suposada "societat del risc" que comporta la instauració del neodarwinisme social. Ara som més desiguals que fa unes dècades. En altres paraules, els rics són més rics i els pobres més pobres. I no només en escales dels països opulents, també a nivell mundial com constata l'OIT. Discursos i polítiques que reclamen "menys Estat" i "menys regulació", és a dir, l'abandonament de la intervenció de la societat com a col·lectiu en les relacions privades, de tal manera que els més poderosos acabin imposant els seus interessos.
En aquest marc els juristes hem assistit, bocabadats, a la negació de que la propietat té una finalitat social, tal i com afirmen la majoria dels textos constitucionals occidentals. I, així, el triomf a la vida sembla passar pel simple enriquiment i no per la auto-emancipació individual i col·lectiva de l'ésser humà i la millora de les nostres societats. Un enriquiment a qualsevol preu i a costa dels altres: la caiguda del concepte de ciutadania social a favor de l'individualisme descarnat.
Hem assistit a la negació dels drets i valors col·lectius a favor de l'individualisme en contra del que afirmen les Constitucions. Cada vegada són més freqüents les polítiques, declaracions i normes que qüestionen als sindicats, la negociació o el dret de vaga. En aquests precisos moments tenim clars exemples. Se'ns diu -i se'ns vol fer creure- que aquestes institucions col·lectives, conquerides per històriques lluites desiguals, impedeixen el creixement econòmic.
S'ha retallat la solidaritat social a través d'una política fiscal regressiva. I això ha comportat l'increment de la desigualtat, en drets bàsics, com el dret a l'ensenyament, el dret a l'habitatge, el dret a la tutela judicial efectiva, els drets de conciliació de la vida laboral i efectiva o les situacions de dependència . El sistema de Seguretat social -la gran conquesta de la pobresa laboriosa i el màxim exponent de la fraternitat social- també és negat, perquè se'ns diu que afecta l'economia i ens fa incapaços d'afrontar i encarar els riscos els riscos de les societats modernes. Constantment apareixen estudis -directament o indirectament pagats per entitats financeres- que indiquen la impossibilitat de pervivència de l'actual model de previsió social, amb gran ressonància en els mitjans de comunicació que oculten les pèrdues elevades dels sistemes privats de previsió. Mentrestant, les nostres pensions es van reduint i s'endureixen els requisits d'accés.
Amb l'excusa de l'ocupació -excusa que la pràctica ha demostrat ser falsa- portem cinc anys de retallades dels drets dels treballadors davant els empresaris. I assistim a la regulació de majors facilitats per a l'acomiadament i greus limitacions del seu posterior control judicial.
Assistim a un ús abusiu de la mà d'obra estrangera en un interessat disseny de lleva d'un autèntic exèrcit industrial de reserva que abarateix els costos salarials. I, en paral·lel, assistim també a l'increment preocupant de discursos xenòfobs i actuacions dels governs dels països rics que incompleixen els tractats internacionals.
Amb aquestes polítiques contràries a la igualtat i a la fraternitat som cada vegada menys lliures. Perquè assistim a uns moments en què els vots dels homes pobres lliures no serveixen de res per delimitar les grans polítiques socials i econòmiques. Aquestes polítiques es dissenyen en organismes i corporacions transnacionals que no han estat votades per ningú ni ningú les votarà. I som menys lliures perquè tota veu mínimament crítica no només és omesa sinó cremada inquisitorialment a la plaça pública.
L'actual crisi no és imputable als treballadors i als pobres homes lliures sinó a aquestes polítiques neolliberals. No deixa de ser sorprenent que, poc després de l'inici de la crisi, veus destacades comencessin a parlar de reformar el sistema, de regular l'economia. Va ser una idea efímera. Una vegada que els homes lliures van pagar de la seva butxaca els excessos financers, la conclusió dels poderosos va ser que aquestes polítiques suïcides havien de incrementar-se. Van dir que eren els pensionistes, els empleats públics i les persones dependents que havien de pagar les conseqüències. Que la solució a la crisi era menys igualtat i menys fraternitat. Que havia de continuar retallant els drets dels treballadors i els sindicats. Han omès que la causa de l'actual situació no és la igualtat sinó precisament les retallades dels drets constitucionals de les persones.
Per això, la meva associació professional, Jutges per la Democràcia, ha decidit donar públic suport a la vaga general del proper 29 de setembre. Perquè essencialment nosaltres som juristes i la nostra passió és el Dret. Algú podria dubtar i pensar que els motius de la vaga en res ens afecten, que són cosa dels treballadors i els sindicats. Qui així pensi s'equivoca. El que ens juguem aquest dia és molt més que el redactat d'unes lleis. El que ens juguem és si el nostre futur el decidiran els nostres vots o les organitzacions financeres internacionals. El que ens juguem és si optem per la democràcia o per l'oligarquia.
