UNA SECTARIA INTERVENCIÓ DEL REGIDOR JORDI MARTINEZ A OLESA RADIO SOBRE "CATALUNYA SI QUE ES POT"

El Sr. Jordi Martínez Vallmitjana, per si hi ha gent que no ho sap, és regidor a l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat i és un dels dotze que conformen el grup municipal Bloc Olesà (BO).

Aquest grup té majoria absoluta i el sosté el partit polític del mateix nom, que no és ni heterogeni, ni homogeni sinó tot el contrari. Dic això perquè els seus militants (els partits estan compostos per militants agrupats al redós d'una ideologia) basculen des de l'independentisme, al federalisme, .....des de detractors de la reforma laboral del PP i CiU a indiferents, .....alguns amb doble militància al Bloc Olesà i Esquerra Unida alhora. ..... i el 27 de setembre els seus vots es repartiran entre “Junts pel Sí”, “Catalunya sí que es pot”, i possiblement les “Candidatures d'Unitat Popular”. En definitiva, si fos una coalició electoral o agrupació d'electors seria un model de diversitat i pluralitat, però en ser un partit polític registrat com a tal a Madrid, pot ser considerat un model d'eclecticisme.

El Sr. Jordi Martínez, deia, és regidor del BO, però a més a més és conseller al Consell Comarcal del Baix Llobregat i esta adscrit al grup d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa – Entesa pel Progrés Municipal (ICV-EUiA-EPM). Que per què està en aquest grup? Doncs perquè el BO, malgrat que no ho volia, fent un exercici de pragmatisme va demanar-n' he la incorporació perquè els hi anava molt bé als efectes del “mayling”, no per res més, segons em va manifestar el mateix Sr. Jordi Martínez.

El Sr. Jordi Martínez, seguim amb ell, ha manifestat públicament que és d'esquerres, independentista i votarà “Junts pel Si”, que tant li fa que el president de la Generalitat sigui l'amagat neoliberal retallador Artur Mas, que el 60% de la llista, i per tant l'hegemonia, sigui de CDC, perquè el gran objectiu a assolir és la independència de Catalunya. Eclectico-pragmatisme.

El Sr. Jordi Martínez encara és més coses. També és tertulià els matins dels dimecres a Ràdio Olesa. No hi va a títol particular a la tertúlia, no. Hi va en nom del grup municipal del BO, del que ja n'he explicat coses més amunt.
 

Contextualitzat ell i la seva circumstancia, resulta que el dimecres 23 de setembre a la tertúlia radiofònica (que, tornem-ho a dir, hi va en nom del BO) va deixar anar que el dia 27 “...”Junts pel si” tregui majoria absoluta, tant de bo...” i que “...si “Catalunya sí que es pot” en treu zero, jo ho aplaudiré...”, i l'home es va quedar tan ample, tu.

El sectarisme del democràtic, esquerrà i independentista regidor Jordi Martínez, que és de l'alçada del campanar d'Esparreguera, l'obceca de tal forma que no s'adona que deixa amb el cul a l'aire el BO i les seves contradiccions internes. Si ha parlat, indegudament, en nom propi ha sigut deslleial tant amb el BO com amb el grup ICV-EUiA-EPM a on està integrat al consell comarcal, ja que la pluralitat dins d'una visió socialment avançada i progressista de la seva acció política, és un actiu que caracteritza ICV-EUiA-EPM i se suposa, només se suposa, al BO. Per contra si ha parlat en nom del BO, les declaracions, tal com han estat fetes, suposaria un clar abús de confiança per la utilització il-legitima del BO a favor d'una candidatura concreta en perjudici d'altra a on membres del BO s'hi senten identificats.
 

Però, tant o mes que l'actitud imprudent i maldestre del regidor Jordi Martínez, em preocupa la deixadesa i tansemenfotisme davant aquest fet que he trobat en membres d'EUiA amb qui he parlat i que, al meu entendre, posa de manifest la debilitat i subalternitat de l'espai de l'esquerra alternativa dins el BO que hauria de representar EUiA.

Direu que a mi que se'm fot el Sr. Jordi Martínez, el BO i EUiA si no en sóc membre, que ja s'ho faran. Potser teniu raó però sí que m'importa el projecte de “Catalunya si que es pot” com a necessari per a la recuperació i ampliació de drets arrabassats, per a un projecte de radicalitat democràtica i com a projecte que resti protagonisme a tot poder estatal en benefici de comunitats polítiques que s'autogovernin i col·laborin entre elles pel comú dels seus ciutadans.

ELS 11 PRINCIPIS DE LA PROPAGANDA DE GOEBBELS COM A FONAMENT DE LA PROPAGANDA MODERNA.

Goebbels, ministre nazi d'Educació i Propaganda, va teoritzar els seus famosos onze principis que, diuen els entesos, ha fonamentat la propaganda moderna. Alerta¡ com sóc gat escaldat, vull advertir solemnement que de cap manera penso que el professional i/o aficionat del màrqueting que usi els famosos onze principis de la propaganda per als fins que li convingui, sigui per força nazi. Es pot ser manipulador sense tenir la condició de seguidor d'Adolf Hitler.

Aquí teniu els onze principis

 

1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.
Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic.

 2.- Principi del mètode de contagi.
Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.

 3.- Principi de la transposició. Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventan d’altres que distreguin”.

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració. Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.

 5.- Principi de la vulgarització. Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

 6.- Principi de l’orquestració. La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”.

7.- Principi de renovació. S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.

 8.- Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els ” globus sondes” o “informacions fragmentaries”.

9.- Principi de l’acallament.
Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.

 10.- Principi de la transfusió. Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

 11.- Principi de la unanimitat.
Arribar a convèncer a molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimitat.

Ara pregunto. Quants i quins dels onze principis de la propaganda teoritzats per Goebbels creieu que  serien d'aplicació a aquests tres cartells?.



L'1, el 5, el 6 i l'11?



El 5, el 6, el 8 i el 10?



També el 5, el 6, el 8 i el 10?

  

MAL US PESI A ALGUNS (I ALGUNES), EL MEU VOT ÉS CATALANISTA, SOBIRANISTA I D'ESQUERRES

La meva amiga Montse Escoda ha donat forma, amb justa i abrandada prosa, les paraules que jo tenia al cap de forma barroera sense atrevir-se a sortir i les ha transformat en poesia sense rima per explicar un vot. Descaradament agafo les seves paraules, les faig meves i, amb alguna coseta de collita pròpia, proclamo:

EL MEU VOT és catalanista, sobiranista i d'esquerres i no el lliuraré a qui ha procurat, amb la seva política neoliberal, vendre els serveis públics, ni a qui se'n va anar a Madrid a retallar l'Estatut votat al nostre Parlament.

No apostaré per un projecte amb un presidenciable de qui dubto del seu amor al país, quan ha sostret més drets i salaris als seus empleats i empleades que l'Estat, ha regalat la sanitat pública al millor postor, ha sigut dur amb els dèbils i ha afavorit als poderosos, que ha convingut amb la dreta espanyola la reforma laboral i la llei d'estabilitat pressupostaria que tant de dolor ens ha causat a les classes populars.
 

No votaré a qui sota el paraigua de l'estat propi ha negat la memòria històrica democràtica tot buidant de competències el Memorial Democràtic, en sintonia amb el PP a la resta del Regne d'Espanya , fent un país que acaba la seva historia el 1714 i la torna a començar el 2015, en clar menyspreu a tots els que van lluitar per recuperar la democràcia durant la negra nit franquista.

El meu vot serà per la gent que ha sortit al carrer cada Primer de Maig i cada Diada Nacional (ja des de la clandestinitat) i que ha exigit sempre el dret a decidir-ho tot, a autodeterminar-se, del nostre poble. La gent que surt en manifestació per dir NO A LA GUERRA, NO A LA REFORMA DE LA LLEI DE L'AVORTAMENT, NO AL TIPP, NO A LES RETALLADES, NO A LA REFORMA LABORAL, NO A LA LLEI MORDASSA, NO A LA VIOLÈNCIA MASCLISTA, i que vol que Catalunya aculli persones refugiades, mentre d'altres emmudeixen. Votaré la gent que defensa sempre la llengua catalana davant dels Tribunals de Justícia, de l'Administració de l'Estat i a tot arreu. La gent que es mobilitza i fa vagues per a defensar, recuperar i ampliar, ara i aquí,  drets concrets, gens abstractes, arrabassats.
 

Jo votaré per aquestes i aquests companys i companyes que han de sentir com alguns els hi diuen fatxes perquè no parlen d'independència i volen ser fraterns en un món global, però que fan molt més que tots aquells que només s'omplen la boca de patriotisme, en favor dels drets i de les llibertats de les persones i del país.
 

Votaré per CATALUNYA SÍ QUE ES POT.

BANDA SONORA DEL MES DE SETEMBRE. "Petita festa". Canta Toti Soler

Toti Soler

La soledat no volguda és fotuda. La defuges, però et busca i et troba. Un petó malmès al coixí sobre l'ombra d'algú que veus que ja no hi és, per exemple.  Busques succedanis que t'acompanyin però al final tens l'evidència irrefutable que estàs tot sol, tu amb tu. "Petita festa" m'inspira aquesta reflexió.



Imatge extreta de: Metamorfosis/Blogs La Vanguardida

 

"Petita festa" es una poesia del xinés Li Po. El poeta Marià Manent la va versionar al català i Toti Soler la va musicar. L'han cantat Maria del Mar Bonet i Sílvia Pérez Cruz, però la versió que us proposo com a banda sonora del Setembre, és la que va fer el mateix Toti al disc "Liebeslied" el 1972. Preciosa

Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia.

No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l'angunia.

Quan canto, veus ací
la lluna que s'ho mira;
quan em poso a dansar,
l'ombra em fa companyia.

Quan s'acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l'he coneguda.

Si me'n torno al casal,
em segueix l'ombra muda,
i una mica més lluny
m'acompanya la lluna.

"NULLA ESTETICA SINE ETICA, ERGO APAGA Y VÁMONOS"

Va ser a l'Agost del 1965. Algú m'ha recordat que ha fet cinquanta anys que els professors Tierno Galván, Garcia Calvo i López-Aranguren van ser expulsats “a perpetuidad” de la Universitat espanyola per haver recolzat les lluites dels estudiants contra el franquisme. Van rebre la solidaritat del catedràtic d'Estètica de la Universitat de Barcelona José María Valverde que va dimitir de la seva càtedra amb la cèlebre sentencia “Nulla estetica sine etica, ergo apaga y vámonos”. Tots plegats es van haver d'exiliar i donar classes fora d'Espanya a on van rebre tan privilegiats cervells, no cal dir-ho, amb els braços oberts.

¡Quin exemple de compromís el del professor Valverde! De què serveix que jo expliqui l'essència de la bellesa als meus alumnes, si aquesta bellesa formal no està en harmonia amb uns principis morals naturals, universals i permanents
.

I això, l'actitud cívica del professor Valverde d'ara fa cinquanta anys, m'ha fet pensar que no ho devia veure així Raül Romeva, quan se li va oferir encapçalar la candidatura “Junts pel si” (JPS).

Enlluernat el seu “ego” per l'esplendorosa brillantor de la, suposada i artificiosa, unitat d'un poble en marxa, tots junts, pobres i rics sense contradiccions de cap mena, cap a la seva plenitud nacional (recordeu allò de “prietas las filas, recias, marciales, nuestras escuadras van, cara al mañana que nos promete patria, justicia y pan?. Doncs en català), s'ha tapat els ulls i no ha vist, o no ha volgut veure, la lletjor de la manca d'escrúpols i del xantatge mafiós d'un Molt Miserable President que incapaç de donar la cara per les seves antisocials i depredadores polítiques i per la corrupció que niua al seu partit, se li camuflava entremig de la llista com un rapinyaire per a saltar de nou, en un descuit, sobre les classes populars de Catalunya i continuar fent de “masover” del capital financer.

Alerta, perquè,com se sol dir, qui se'n va al llit amb criatures es lleva pixat.

DEIXEU TRANQUIL AL PSUC QUE ÉS NOSTRE

De la mateixa manera que hi ha persones que es creuen que els catalans parlem català només per tocar els collons, també n'hi ha que es pensen que a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) reivindiquem el dret a decidir (l'autodeterminació, ras i curt) enfront de la independència tan evident i immediata, només per a tocar els collons, ves per on¡.

Des d'aquesta genital convicció, per part dels purament independentistes “Junts pel si” (JPS) i les “Candidatures d'Unitat Popular” (CUP) se'ns exigeix, en nom d'una discutible unitat dels catalans, un retorn a allò què s'anomena la tradició del PSUC i, fins i tot, dona prestigi per integrar-se en aquestes candidatures el “pedigrí” d'haver-hi militat en la clandestinitat. Paradoxalment i com el Cid Campeador (i perdoneu-me pel barroer exemple), el PSUC triomfa després de mort¡¡.

Tant JPS i la CUP estan en un error o manipulen interessadament la història del PSUC, i diria jo que és aquest darrer el supòsit versemblant.

Costa gaire d'entendre que per ICV l'exercici del dret a l'autodeterminació forma part de l'herència rebuda directament del PSUC?. Fixeu-vos que al programa del 1976, quan es parlava de la reforma de l'estat s'hi deia “Els comunistes abonem el ple exercici del dret d'autodeterminació i treballem per aplegar el poderós ventall de forces democràtiques de tot l'Estat espanyol capaç de portar-ho a la pràctica”. Alhora s'afirmava que “...els obrers que viuen i treballen a Catalunya no han de confondre el sentiment nacional amb el nacionalisme burgès d'uns quants sectors de les classes dominants...(que)...enverina les diferències i fa passar pel mig de la nostra societat una línia divisòria que no correspon a les veritables diferències socials, que són diferències de classe...(perquè)...dins la nacionalitat catalana també hi ha lluita de classes, també hi ha una lluita constant per l'hegemonia...(i)...No solament hi ha sectors reaccionaris que es disfressen de catalanistes sinó que entre els catalanistes mateixos hi ha diferències profundes de classe...Per això avui és indispensable de fondre en un tot la lluita de la classe obrera per les reivindicacions immediates de classe amb la lluita per les llibertats nacionals catalanes,...”.

I si anem més enrere, en un informe fet el 8-9-1940 al seu exili mexicà per qui va el primer Secretari General del PSUC, Joan Comorera s'hi diu: “Aleshores davant Catalunya, no hi ha més que un camí: lligar-se estretament amb tots els pobles hispànics i proclamar, junts, una República Popular dirigida per la classe obrera...L'experiència de la nostra guerra ens demostra que la burgesia del país opressor suprimeix les febles concessions fetes, així que veu en elles un perill pels seus interessos de classe. L'experiència de la nostra guerra ens demostra que la burgesia catalana, la gran i la mitjana amb els líders dels partits petit burgesos, es passen en massa a l'enemic abans d'admetre una Catalunya lliure nacionalment i social...En el moment present el problema que se'ns planteja no és el de separar o no Catalunya d'Espanya, sinó el de crear les condicions que assegurin a Catalunya de manera indiscutible l'exercici ple i lliure del dret a l'autodeterminació i el respecte absolut a l'expressió de la seva voluntat sobirana.”. Canvieu “Franco” per “PP” i “guerra” per “crisi”.

Us ha quedat clar a JPS i CUP que ICV seguim l'esperit del PSUC?.  Doncs au, deixeu-lo en pau i a nosaltres deixeu-nos fer camí per decidir-ho tot. I es que volem ser així.
 

BANDA SONORA DEL MES D'AGOST. "Himno de la Infanteria"

El soldado de infanteria Martín Obiols con ademán fiero, desafiando a los enemigos de la Patria

 

Tots tenim al nostre subconscient algunes coses que ens pertorben, ens inquieten i ens fan pensar que hi ha un no sé què que no et rutlla. Jo en tinc una, entre d'altres, i és que em sé de memòria el “Himno de la Infanteria” des de fa quaranta anys i no hi ha manera d'oblidar-m'en. Me'l vaig aprendre fins i tot abans que “La Internacional” i “Els Segadors”, i això que aquests ja els coneixia de feia temps.

Durant un temps, bastant, “La Internacional” i “Els Segadors” els cantava com tothom, a batzegades, movent la boca fent veure que cantes i remarcant les paraules finals de cada estrofa;: .....el supremo salvadooor......el esfuerzo redentooor; ....en veient la nostra enseeenya.....espigues d'or......seguem cadeeenes.... El “Himno de la Infanteria” no, aquest de “carrerilla”, i deu ser per la forma en què me'l van ensenyar.

Ho recordo perfectament. Uns tres-cents paios acabats d'arribar al Regimiento de Cazadores de Montaña Arapiles 62, el gener de 1976 formats al pati de la caserna General Bautista Sánchez a Castellciutat (Seo de Urgel, deien ells) de les vuit del vespre a les dues de la matinada, cantant-lo una i una altra vegada fins que va sortir sencer i amb l'entonació deguda. A les sis "diana".

És un himne que parla de “ardor guerrero”, “lucha fiera”, pàtria, sang vessada, espases sagnants, mort, honor.......i que, malgrat que no me'l puc treure del cap, m'ha ensenyat, contràriament al que ells volien aquell hivern de 1976, que cap pàtria val ni un mort.

Escolteu-lo com una cosa curiosa, però no en feu cas.

 

DE MOLT HONORABLE A MOLT MISERABLE

El ciutadà Artur Mas i Gavarró, que ostenta, per imperatiu legal, la dignitat de Molt Honorable, m'ha insultat. Per la Llei del Talió (ja sabeu, “ull per ull, dent per dent”) i per reparar el dany que m'ha causat trobo just, doncs, qualificar-lo de “miserable” en la tercera accepció que ens dóna el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans: “Que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa” (busqueu si us dóna la gana que vol dir abjecte i vil).

S'ha de ser abjecte i vil per dir, com ha dit el Molt Miserable a la convenció de CDC del dia 19 de juliol, que el 27S “tots el que no estiguin...(a la) ..gran llista del si alimentaran la llista del no” ( es a dir al PP i a C's). Impossible mes abjecció i vilesa quan ens acusa de complicitat amb les polítiques de retallades de drets econòmics, socials i de ciutadania propiciades i volgudes criminalment per les dretes econòmiques catalano-hispano-europees-internacionals, als catalans sobiranistes que pensem en altres models democràtics de relació bilateral amb l'estat espanyol que no sigui la pura i simple independència i alhora “mentrestant” volem ¡ja!, lluitar per la recuperació i ampliació d'aquells drets socials i democràtics perduts per les classes populars perquè tot plegat no ens enganxi amb els pixats al ventre. Ja veieu que la tirallonga és llarga i avorrida però cal que quedi clar qui és qui i que és que d'una puta vegada, que ja estic fart de manipulacions.

 Com pot ser tan cínic el Molt Miserable?. El primer gran retallador del Regne d'Espanya, mestre de Mariano Rajoy i el seu principal còmplice, que ha fet patir a tantes famílies catalanes prenent-l'his la Renda Mínima d'Inserció necessària per a sobreviure, l'avalador de la reforma de l'article 135 de la Constitució origen de tots els mals, el “business friendly” que els hi ha posat en safata la reforma laboral que ha precaritzat el treball i pràcticament ha anul·lat la negociació col·lectiva, que privatitza la sanitat per a fer-ne un negoci, que es nega a reprovar el defraudador Jordi Pujol....

El Molt Miserable i el seu partit, que per tapar-se les vergonyes i evitar debatre sobre la seva nefasta gestió de govern i amistançament amb el PP, s'han hagut de camuflar dins d'una llista suposadament unitària, suposadament per aconseguir la independència de Catalunya, envoltant-se d'unes quantes persones suposadament d'esquerres i, també suposadament representants de la “societat civil” (quantes suposicions i cap certesa), té la barra d'espolsar-se les puces i tirar-meles a sobre important-li un carall la divisió de la societat catalana entre “bons” i “dolents”. Abjecció, vilesa i irresponsabilitat greu.

 Sembla que va ser “l'anacrònic” Karl Marx qui va encunyar la coneguda expressió de “tonto útil” per a descriure a qui lluitant per un ideal pot transformar-se en instrument involuntari dels interessos d'altres que no el beneficien, i en aquest sentit comparteixo plenament la reflexió que ha fet el professor Vicenç Navarro: “ l’argument que el tema social se solucionarà quan se solucioni el tema nacional té una credibilitat limitada, ja que les polítiques públiques aplicades a la Catalunya independent dependran de qui governi, la qual cosa, al seu torn, dependrà de qui controli el procés de transició de la Catalunya d’avui a la de demà, que, probablement, serà la força política que hegemonitzi els aparells de la Generalitat i els seus mitjans públics d’informació. A Espanya ja va haver-hi una Transició, el producte de la qual va ser un estat molt poc democràtic i uninacional, resultat d’una Transició dominada per l’establishment conservador que controla els aparells de l’Estat i la majoria dels mitjans d’informació”. Que cada gos es llepi la seva cua

No sé si a la llum de Codi Penal del Regne d'Espanya he comès algun delicte o falta d'injúries cap el ciutadà Artur Mas. Moralment no ho crec i em reafirmo en el fet que el considero un “miserable”. Té dues vies; una de rapida que és demandar-me davant la justícia espanyola o altra més lenta (o improbable) en què assolida la plenitud nacional em pugui acusar de traïció a la llum del Codi Penal de la República Catalana. Ell mateix

BANDA SONORA DEL MES DE JULIOL. "Cocinero,cocinero". Canta Antonio Molina

Necessitem un cuiner honrat i amb experiència, però de la vella escola, que no faci collonades sinó guisats contundents, que l'estomac agraeix quan hi ha gana. Capaç de maridar gustos en aparença contradictoris; mar i muntanya o, millor, un niu empordanès, que segons ens va deixar escrit el Manolo Vázquez Montalban a “L'art de menjar a Catalunya” és un plat “rotund com alguns actes d'afirmació política com la presa de la Bastilla, l'assalt al Palau d'Hivern, el 14 d'abril de 1931, o el Primer de maig de 1974 a Portugal...agressiu, (però) melós...fill de la tramuntana i parit a la barca més boja que mai tornés a cap port.”.

NIU

Això ha de fer el cuiner que necessitem i per això jo avalo a Joan Coscubiela a les primàries d'ICV pel 27S per què barregi gustos, aromes i textures. Li asseguro que i li faré de “pinche”.

Escolteu a la banda sonora del mes de Juliol al gran Antonio Molina cantar el tanguillo “Cocinero, cocinero”. Va per a tu Joan.

 

CRONIQUES PLENARIES. NOU AJUNTAMENT A OLESA DE MONTSERRAT: JURAMENTS, PROMESES, “BATIBURRILLOS” I VELLA-NOVA POLITICA. ¡AH, I EL MEU VOT PER UNA ESTELADA¡

Amb la sala plena de gom a gom, una mica més tard de les dotze del dia 13 de juny, les vint i una persones electes, arreglades però informals, van anar ocupant els llocs assignats. Impressionava la massa corpòria del Bloc Olesà-Entesa que, ella sola, ocupava tota l'esquerra vist des de la presidència o la dreta des del punt de vista de la ciutadania assistent. El secretari municipal, que semblava espantat pel to en què llegia, va fer cinc cèntims de com aniria allò. Allò, era l'acte de constitució de l'ajuntament d'Olesa de Montserrat.

No sé si era legal o que, però que l'escenari de l'Auditori de la Casa de Cultura lluïs només amb un auster cortinatge negre i els escons de les regidores i regidors electes era d'agrair. Ni senyera, ni estanquera; ni el Rei, ni el President. La taula presidencial buida, sense santcristos, bíblies o constitucions sobre on fer la promesa o jurament.

Aquest transcendental moment, el de la jura o promesa vull dir, va ser un dels més expectants i curiosos de l'acte, per veure quina una en dirien els regidors i regidores electes. Les expectatives no van defraudar:

El regidor electe del Partit Popular va jurar sense problemes de cap mena la fórmula ritual que va llegir el secretari de complir les obligacions del càrrec amb lleialtat al Rei i alhora fent guardar i guardant la Constitució. Les persones electes del PSC i Movem Olesa ho van prometre, però ho van fer “per imperatiu legal”, que vol dir per força. Les del Bloc Olesà-Entesa van demostrar la seva pluralitat i va haver-hi per donar i vendre, ja que mentre unes només prometien per imperatiu legal, altres i afegien lluitar per un procés constituent d'acord amb els valors republicans, sense aclarir si la república seria catalana, espanyola o mixta com les paelles; altres es posaven a disposició del Parlament per exercir el dret a l'autodeterminació i proclamar un Estat Català lliure i sobirà, però no sabem si aquest estat el volen monàrquic o republicà. Per acabar-ho d'adobar ERC, amb pragmatisme après de l'Oriol Junqueras, no aclaria el dubte i després de la promesa legalment imperativa també reclamava un Estat Català lliure i sobirà sense més, però per a reblar el clau, no només es posaven a disposició del Parlament, si no a la del President i del Govern que sortís de les eleccions plebiscitàries del 27S. Aquestes múltiples adhesions van tocar el voraviu de la regidora electe de CiU, que a més a més de prometre per imperatiu legal, va dir que ella “sempre” havia estat a disposició del Parlament de Catalunya i ho continuaria estant, donant a entendre que què s'havien pensat aquella colla de “parvenus”. Malgrat la confrontada però abrandada ostentació de patriotisme que es vivia, ningú es va posar dempeus cantant “Els Segadors”.

 

Hauria sigut una ximpleria que davant la majoria absolutissima del Bloc Olesà-Entesa, s'haguessin presentat candidatures a l'alcaldia alternatives a la de la Sra. Puimedon i ningú ho va fer. Així doncs els diferents grups municipals es van limitar a explicar que ferien una oposició lleial però exigent, que vigilarien que el corró del BO-E..., etc., etc., i que, evidentment, no votarien a favor d'ella. Ah¡però els dos regidors d'ERC, amb gran esperit de servei, van dir que si, que votarien a favor de la Sra. Puimedon en atenció a la promesa que els hi havia fet que abans del dia 24 de Juny, festivitat de Sant Joan Baptista i Diada Nacional dels Països Catalans la Senyera Estelada onejaria de bell nou al capdamunt de la Torre del Rellotge. Inexplicablement, ningú tampoc es va posar dempeus cantant “Els Segadors”.

Així doncs, no dotze vots, si no catorze van permetre que la Sra. Puimedon fos proclamada alcaldessa d'Olesa de Montserrat, ocupès la presidència que li va cedir la mesa d'edat i fes el seu discurs d'investidura. Va dir que allargava la mà i tindria paciència perquè la resta de grups municipals assumissin que tenia majoria absoluta per governar el municipi i s'adonessin compte que en això de la nova política que està tan de moda, la que està allunyada dels partits polítics tradicionals va dir, quan uns hi van el Bloc-Entesa ja torna. A la Sra. Puimedon el seu Secretari, no el del ajuntament si no el del partit, no li deu haver explicat que el Bloc Olesà ha deixat de ser una confluència de diferents partits i electors oberta i s'ha inscrit com a partit polític clàssic al registre oficial de Madrid (vaja com el POI però mes o menys centriste i centrat) i que forma part (mal els pesi) d'una honesta coalició tradicional d'esquerres amb ICV, EUiA i EPM a la que es deuen (si més no els hi deuen el mayling). ¡Ah, la memòria! O no és un problema de memòria?.