HEM DE RECUPERAR LA MEMORIA DE LA REPÚBLICA A OLESA DE MONTSERRAT

Al’esquerra l’Alcalde Felix Figueras Aragay. A la part superior dreta els alcaldes republicans durant el regnat d’Alfons XIII i a sota els alcaldes republicans durant la guerra civil.

El 15 d’Abril d’enguany l’Entesa dels Olesans va commemorar els 76 aniversari de la proclamació de la II República amb un acte al Parc del Estatut. Vaig tenir l’honor de que em deixessin parlar juntament amb el company Jordi Cornellas i la companya Àngels Cambronero. Us transcric la meva intervenció per si la voleu criticar (per tal de centrar el debat, si n’hi ha, poso en negreta el que penso es essencial, encara que, de ben segur, hi haura algú que també agafarà el rave per les fulles).

"El 14 d’abril del 1931, en un dia com ahir d’ara fa 76 anys i desprès d’unes eleccions municipals com les que es faran el 27 de maig es proclamava de forma pacifica la II República, que alguns prefereixen anomenar-la III República Catalana ja que en el context de la Guerra dels Segadors al 1641, el President de la Generalitat Pau Clarís ja n’havia proclamat una de República Catalana. Fos com fos, aquell dia d’ara fa 76 anys la gran majoria de persones van veure oberta la porta a l’esperança de convertir-se de súbdits només amb deures a ciutadans titulars de deures i drets; a l’esperança de que Catalunya tornes a tenir un grau de poder polític des de la desfeta del 1714, a l’esperança que es posessin com a eixos de l’actuació del estat els vells valors revolucionaris de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, sense que cap d’ells estigues per sobre dels altres; sabent que no hi ha llibertat sense igualtat i que la fraternitat es condició dels altres dos. I, amb les seves llums i les seves ombres, així fou: el 9 de desembre del 1931 s’aprovava la Constitució de la República Espanyola com a “república de treballadors de tota mena que s’organitza en regim de llibertat i justícia” i a on els poders emanaven del poble, i el 9 de setembre de 1932, desprès dels retalls, això si, del Estatut de Núria , les Corts aprovaven un Estatut que convertia en realitat l’esperança de que Catalunya tornes a tenir poder polític i no només administratiu.

Segurament que hem vist en llibres o revistes les fotografies d’aquell 14 d’abril amb la Plaça de Sant Jaume de Barcelona plena de gom a gom amb “l’avi” Macià al balcó del Palau de las Generalitat o , una mica abans, Companys al balcó de l’ajuntament. No se com va anar aquell dia a Olesa per que no hi ha fotografies, o si mes no jo no les he vistes, i cada vegada, malauradament, queden menys persones que ens ho puguin explicar , però si que sabem la política de transformacions que l’ajuntament sorgit de les eleccions d’aquell 14 d’Abril volia portar a Olesa de la ma d’un consistori format sobretot per gent d’aquella Esquerra Republicana de Catalunya inicial i acabada de formar, jove i trencadora i de la que Iniciativa per Catalunya i l’Entesa dels Olesans a la nostra vila ara ens en sentim hereus. I fem una afirmació d’aquesta mena amb tot el convenciment després de veure tot el que em vist als darrers quatre anys.

Amb l’Ajuntament presidit pel republicà Fèlix Figueras Aragay tornava a Olesa la tradició municipalista republicana que des de començament del segle XX en les diferents eleccions havia tingut sempre les alcaldies en les persones de Josep Canals, Joan Tost, Jaume Ros i Miquel Guilañà i que es va trencar l’any 1923, per força a causa del cop d’estat del general Primo de Rivera, amb el nomenament “a dit” com a alcalde del “salista” Salvador Casas.

L’ajuntament republicà del 1931 va tenir de bon començament i dintre el primer any tres eixos bàsics d’actuació dins de les seves competències: el primer racionalitzar i condicionar sanitàriament el comerç de queviures a Olesa amb la construcció d’un modern mercat municipal, el qual encara el fem servir; el segon fer arribar la cultura al conjunt del poble amb la creació de la primera biblioteca popular i el tercer modernitzar l’administració municipal condicionant l’antic Hotel Gori com a seu de l’Ajuntament, actuacions i esperances que es van frustrar pel cop d’estat del general Franco el 1936 i les seves conseqüències de mort, repressió i exili, que a la nostra vila es concreta amb l’afusellament al cementiri d’Abrera d’un grup de 10 persones entre elles el mateix Fèlix Figueras, la mort de 17 ciutadans olesans als camps de concentració a França i a Alemanya dels que em ve a la memòria Eduard Boada Olivé i Francesc Llongueras Marcet., sense oblidar el que pugui resultar de les actuacions al fossar comú del cementiri vell.

En Felix Figueras era un home bo que, com Rousseau, creia en la bondat del esser humá, que sabia que no havia fet res de dolent i es va quedar a Olesa al final de la guerra, sense por. Es pensava que el mal no existia, però el mal existeix i sense escrúpols ni pietat li va fer pagar l’amor pel seu poble amb la mort.

Un meu avi, a Sant Feliu de Llobregat, desitjava l’adveniment de la república i ho va viure amb orgull. El meu avi va ser candidat a regidor a Sant Feliu, però el meu avi va haver de fugir el 1939 i quan va tornar el van internar a un camp de treball. Aquell home convençudament republicà, orgullosament republicà, mai li va explicar al seu net aquelles experiències democràtiques, mai li va explicar que havia sigut un ciutadà lliure, ni la meva avia m’ho va explicar, ni el meu pare. El franquisme va crear dues generacions d’homes i dones amb por, que amagaven tot allò del que tenien que sentir-se orgullosos, homes i dones que ajupint el cap es van convertir en minusvalids sentimentals, gent que no manifestava els seus sentiments, que no els expressava i justament per això patia molt; fins que la mort de Franco va permetre a poc a poc anar traient el cap i a recuperar la memòria dels que van mantenir encesa la flama de la llibertat pera que nosaltres la gaudíssim.

Però Olesa , malgrat els 32 anys passats des de la mort de Franco, encara no ha superat aquesta fase de minusvalia sentimental per que encara ha de reconèixer la memòria dels olesans que van patir repressió i mort en aquells quaranta anys negres. I no n’hi ha prou amb el memorial del cementiri municipal que recorda de forma genèrica als morts dels dos bàndols, s´ha de retre homenatge de forma concreta als qui van ser víctimes del feixisme. No es tracta ara de fer un acte de revenja, no cal retirar els carrers a Salvador Casas, ni al Reverend Massana, ni a Benet Margarit..., (en canvi no tinc cap dubte que Alfons Sala no s’el mereix), però no es pot continuar amagant el cap sota l’ala i omplir el poble de “noms blancs” que no ofenguin a ningú (sobretot als que sempre s’ofenen quan es “remena “ la historia olesana mes enllà de La Passió o els Misteris de Setmana Santa) com Santa Oliva, Sant Bernat o la Mare de Deu de Montserrat. Em donat nom de carrers i llocs a respectables persones de tarannà conservador com l’Arquebisbe Ramon Torella, Santa Paula Montalt, l’escultor Amadeu Paltor el poeta Joan Povill, o l’enginyer Daniel Blanxart , que evidentment es mereixent un reconeixement i ja el tenen, però no podem continuar oblidant per mes temps en els nostres carrers o centres públics als olesans, si mes no tant respectables, que van morir per la llibertat i la legalitat republicana. I no ho podem continuar oblidant per vergonya, per decència i per la pròpia salut col·lectiva de la nostra vila..

Des d’aquí, l’Entesa dels Olesans ens conjurem a que no passin mes dels quatre anys que duri l’ajuntament que surti el 27 de maig perquè es desagreugi a aquest olesans i faig com a primera proposta personal retirar-li el nom del carrer a Alfons Sala, per que es passi a dir carrer del “Alcalde Felix Figueras” així els carrers dels dos alcaldes morts a causa del alçament rebel del 1936 confluiran a la Plaça de les Fonts centre històric d’Olesa que esdevindrà magnífic símbol de la reconciliació de tots els olesans.

(i III) SOBRE LA "CARTA OBERTA A NA MAGDALENA GRAELLS ....". S'HA ACABAT EL BROQUIL

Ja está, aquest blog dóna per acabat el debat acadèmic que la meva carta oberta a Na Magdalena Graells i Casals ha suscitat amb una darrera reflexió. S’ha agafat el rave per les fulles, o dit amb més llustre s’ha confós la categoria amb l’anècdota. Hi ha qüestions més importants a debatre i segurament Na Magdalena se sap defensar soleta (si s’ha de defensar d’alguna cosa). De tota manera un divertiment d’aquestes característiques només pot passar a un poble a on encara es manté acriticament un carrer a D. Alfonso Sala (ni els meus el van canviar) i encara té a l’oblit a l’alcalde Fèlix Figueras i Aragay (per cert, algú dels meus il.lustres comentaristes sap què li va passar a aquest senyor?)

(II) SOBRE LA "CARTA OBERTA A NA MAGDALENA GRAELLS ....". DEBAT SOCIO-POLÍTIC D'ESTAR PER CASA AMB ELS MEUS AMABLES COMENTARISTES

Na Carla m'ha fet adonar que es pot ser catalá/ana i de dretes. Qui ho hauria de dir, no m'ho hagues pensat mai!!.


El segon punt de “reflexió” obert, a on ja entrem en consideracions de caràcter polític, requereix més seriositat, però el primer que em passa pel cap, i em sap greu, són aquelles frases fetes tan nostrades : “Pixar fora de test” o “Cagar fora de l’orinal”. Ho dic perquè quasi bé tots els meus il·lustres interpel·lants atribueixen un caràcter col·lectiu a un escrit estrictament personal, que l’autor responsable ha volgut fer públic des del seu “blog” també personal (que l’Entesa dels Olesans, certament, te l’amabilitat d’acollir a la seva pagina “web” i editat per un adherit, certament també, a l’Entesa , a Iniciativa per Catalunya i a , vade retro Satanàs!!, al PSUC); vegem si no: “per que ICV i els seus militants...” (anònim dijo...), “A això li dieu democràcia...” (carla dijo...), “ Mare meva la desentesa dels olesans. Sabeu que...” (oscar dijo...). Per tan , senyors i senyora, no cal que volin tan alt per que estan parlant només amb Martí Obiols (puta base) i no amb l’intel·lectual orgànic col·lectiu, en felicissima expressió d' Antonio Gramsci de qui, per cert, el 27 d’abril es complirà el setanta aniversari de la seva mort.

Dit això i sempre a títol personal, no vull deixar de criticar algunes de les coses que, sense venir a tomb, s’han deixat anar en els comentaris com la suposada obsessió d’”ICV i els seus militants per repúbliques, “caudillos”, etc. etc..” (per cert: ICV “és” els seus militants, o adherits amb més propietat, i no es poden separar) que la deixa fora de la realitat i de la modernitat. No és obsessió, no; és justícia, és la necessitat d’agrair i reconèixer l’esforç de tantes persones que van guardar el foc de la llibertat, la igualtat i la fraternitat (bah, xorrades! oi), que no van voler que s’apagués i el van transmetre amb sacrifici personal perquè vostè, Sr. Anònim en català, en pogués gaudir avui, amb totes les limitacions i carències que vulgui, cert, però amb la seguretat de que no es posarà en perill la seva llibertat o vida ( no rigui, no, que va així la cosa) pel que pugui opinar o fer ( es a dir per que jo pugui fer la carta a Na Magdalena i vostè em pugui criticar, carai!). Però a més a més, o vostè és un “pasota” (com que sóc tan antic no sé si encara s’utilitza aquesta expressió) o no s’hi veu un pam més enllà del seu nas. De debò creu que al segle XXI estem lliures de temptacions cabdillistes i autoritàries? Que no llegeix els diaris impresos o digitals? Que no escolta cap radio? Que no veu les “teles”? O és que ja li va bé tot plegat?. Ni Fukuyama es va arribar a creure allò de la fi de la Història. En fi és aquella frase tan desprestigiada que diu que els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetirla o bé, ja que estem tractant amb representants del “món universitari”, com deia Ciceró (Filipiques 12.2.5.) “Cuiusvis hominis est errare, nullius nisi insipientis in errore perseverare”. Però, en un altre ordre de coses, com no hem de parlar de República si som republicans, si pensem que és la millor de les formes de govern possibles (ara no em surti amb allò de que Pinochet també era president de república etc, etc,..eh!) que potser no ho sabia?.

Na Carla, ja s’hi pot posar de peus, li faci gràcia o no l’exercici de la llibertat d’expressió és una manifestació de la democràcia li agradi o no li agradi al interlocutor o interpel·lat; la única limitació és el respecte (que no vol dir ser tou, versallesc o “light”), i una persona tan curiosa com vostè, no sé de quin text de història o tractat de ciència política ha tret que “els que ens anomenem demòcrates” (?) no acceptem que pugui haver gent de dretes i catalans. Oh, i tant que n’hi ha! Ho em patit. Han manat vint i cinc anys amb Estatut legítimament i quasi quaranta sense i il·legítimament i ara es senten com si els haguessin fet fora de casa ( ho ha dit Na Marta Ferrusola, jo no). La dreta té tendència a patrimonialitzar i a creure que la nació és seva però quant convé es confonen de nació.

Al Sr. Anònim en castellano ( o español si lo prefiere) decirle solamente que no suelo caer en el pecado capital de la ira como apunta, al contrario procuro practicar la virtud teologal de la paciencia. El escrito a Doña Magdalena entiendo que es crítico, si; cáustico, puede que también, pero correcto y educado y conociendo la ciudad de Sant Feliu de Llobregat, como supongo la conoce no deberían extrañarle las formas. Salude y póngame a los pies de su señora tía.

Al de la canya que el donin.......

(I) SOBRE LA "CARTA OBERTA A NA MAGDALENA GRAELLS ....". DEBAT SOCIO-LINGUISTIC AMB ELS MEUS AMABLES COMENTARISTES (el socio-polític un altre día)

Pompeu Fabra, seny ordenador del nostre verb ara questionat per Don Oscar.

No tothom pot presumir d'un “blog” que inicií llur caminada per la xarxa amb l’aval del “món universitari” tan dignament representat per Na Carla (de qui em poso als seus peus) i per il·lustres filòlegs com Don Oscar. Si hi afegim les profundes reflexions del conjunt d’interpel·lants (inclòs el que demana “caña al mono”) sobre la modernitat i les obsessions històriques de un sector concret de la ciutadania, permet pensar que aquest modest calaix pot aspirar a ser un referent per a la cultura i la societat olesana. Com a editor em sento honorat: gràcies a tots i a Na Carla (com que em penso que es la única comentarista femenina no puc escriure “a totes” car seria una incongruència de nombre i si obviés la referència una incorrecció de gènere, imperdonable en un món tan correcte com el que ens movem en aquesta pàgina).

Entrem doncs en matèria i en resposta a Don Oscar (i de refiló a Na Carla i al conjunt de la respectable comunitat científica que ambdós representen)començant pel debat sobre la parla i l’amor que ens infon als vernacles, que els dos, d’alguna manera, han plantejat.

No es pensin els meus interlocutors, com ho donen a entendre, que he tingut un "lapsus linguae", doncs no em refereixo al imperatiu verbal com a temps de verb, sinó com a idea subjectiva. M’explicaré: a mi ( i només a mi) i fruit de la meva experiència personal (i només meva) amb Na Magdalena, l’oració “Vull parlar amb tu!” en el seu context (i només en el seu) em sona més a ordre que a desig (tinguin en compte que l’ordre és més propi de la dreta que el desig que ens pot portar al pecat de la concupiscència) i em venia que ni pintada per dir el que feia temps que tenia ganes de dir; al cap i a la fi el seny i la rauxa conformen la identitat nacional catalana, juntament amb la llengua i el pa amb tomàquet.

No amagaré les meves jovenívoles vel·leïtats leninistes i/o maoistes (fins i tot més d’un i més de dos respectables ex-ministres del PP les han tingut i no ha passat res) però discrepo amb Don Oscar que la suposada tendència conservadora de una persona comporti un plus d’estimació i consideració cap a la llengua que un hom utilitza respecte d’una altra de tendències esquerranes. Em penso que confirmar aquesta tesi, que no dubto a dir que es interessant i agosarada, precisaría estudis solvents, que per ara no hi són, semblants als que va fer el prestigiós psiquiatre Sr. Vallejo-Najera a les presons franquistes a on va demostrar que el Marxisme era una malaltia mental que afectava a una bona part de la població, o potser seria millor, i així no ens complicariem gaire la vida, una manifestació papal “ex cathedra” semblant a la del Papa Pius XI que a la Encíclica “Divini Redemptoris” (1937) va aclarir que el comunisme era “intrínsecament dolent”. Des d’aquestes premisses el debat es podria enriquir molt Don Oscar, no creu?.

Dit això, haig de reconèixer que Don Oscar és un lingüista imaginatiu, innovador de la normativa fabriana que els temps va deixant obsoleta, capaç d’”épater le bourgeoìs” i deixar petit al mateix Noam Chomsky. El seu comentari ho demostra: la tendència a substituir els imperatius (en aquest cas si) pels subjuntius presents, la modificació de paraules , el canvi d’accents oberts per tancats i viceversa, la utilització de majúscules per minúscules, és una interessantisima aportació a la gramàtica i un revulsiu per a la anquilosada Secció Filològica del Institut d’Estudis Catalans (IEC). Compareu el mateix text segons la vella norma d’En Pompeu Fabra o d'acord amb la “trencadora” de Don Oscar (en vermell les discrepàncies linguistico-filologiques), sens dubte això es consideració per la llengua, felicitats.

Versió del text amb la norma del IEC ( classicisme anquilosat):
“Mare meva la desentesa dels olesans. Sabeu que vol dir un imperatiu? Apreneu una mica de llengua per saber que en aquest cas “Vull parlar amb tu!” expressa desig i no ordre. però imagino que l’esquerra que s’inspira en principis maoistes o leninistes no té cap tipus de consideració per la llengua.
En fi, toqueu de peus a terra d’una vegada i comenceu a teixir programa “de debò” en comptes de tantes collonades.”

Versió de Don Oscar (innovació i modernitat ):
“Mare meva la desentesa dels olesans. Sabeu que vol dir un imperatiu? Aprengeu una mica de llengua per saber que en aquest cas Vull parlar am tu expresa dessig i no ordre. però imagino que a l’esquerra que s’inspira en principis Maoistes o Lenninistes no té cap tipus de consideració per la llengua.
En fi, toqueu de peus a terra d’una vegada i començeu a teixir programa “de debó” en comptes de tantes collonades.”

PS. Utilitzo el Don en lloc del En per que m’agrada més i em dóna la gana.

AQUEST HOME POT SER ALCALDE D'OLESA (SI VOLS)

No en feu cas de la pinta de predicador de pel·lícula del “oeste” perquè per a la “gente de bien” aquest home te tots els defectes d’un lliurepensador: és crític i radical i no content, encara té la barra de fer-ne gala; ho ha fet (ho fa) a l’ajuntament actuant amb criteri i anant a la arrel de les coses (que això vol dir ser crític i radical), però a més a més és excèntric i sinistre, per que no li agrada ser el centre ni estar al centre i dintre d’aquesta excentricitat no vol estar a la destra de Deu Pare sinó amb l’esquerra de la Societat. Au exòtica no rapinyaire no li fa vergonya dir que es polític i que fa política, per que ell l’entén com l’ètica dels afers públics (és més, pensa que tot ciutadà/na ho és i en fa, fins i tot quan es pren un "carajillo", posem per cas).
A bastant de gent ens agradaria que aquest mestre fos alcalde. D’altres fa quatre anys deien que l'haguesin recolzat si hagués estat al lloc del Jaume Francesch (il·lusos d'ells, no s'han adonat que la única diferencia que hi ha és que un té cabell i l'altre no) però ara diuen que volen projectes exclusivament locals i d’alt nivell (caram, caram...potser si que s'han adonat). Per cert, també ho diu el POI això...a qui li convé l'autarquia?. S'els hi veu el "plomeru".

Ah! per si sou de fora Olesa es diu Jordi Cornellas i és de L'Entesa dels Olesans (un projecte local de molt alt nivell i mirada llunyana que sap que la politica municipal olesana no s'acaba a Olesa i que cal estar a on es talla el bacallá). Son els meus, es clar.

CAL CANVIAR PER A QUE TOT CONTINUI IGUAL?

El 18-10-2006 (ja fa un temps) apareixien a REGIO 7 unes declaracions del alcalde d’Olesa Sr. Joan Rota, explicant el perquè no es tornava a presentar com a candidat del PSC. Desprès l’assemblea dels socialistes olesans proclamava al Sr. Jaume Monné com a candidat. Per aquelles dates vaig fer un escrit que no es va arribar a publicar i com que les reflexions que hi feia les crec actuals us el poso aquí per que el critiqueu.

“Per certes circumstancies, potser era un impediment per al partit que jo tornés a ser el candidat. Em refereixo a possibles aliances. Soc conscient que políticament m’he cremat molt”.... “Jo crec que CIU i ERC no van entendre el que era un tripartit......ja vaig dir a la federació que veia difícil que jo tornes a pactar amb les mateixes persones”.

Es veu que la practica diària de la política a fet a l’encara Alcalde d’Olesa de Montserrat Ilm. Sr. Joan Rota i Ros un mestre de la paradoxa, perquè així de críptic, alhora que diàfan, es manifestava a Regió 7 el 18-10-2006 explicant. les causes de la seva “voluntària” i “reflexiva” renuncia a encapçalar les llistes del PSC (PSC-PSOE) a les properes eleccions municipals. Sense dir res o deia tot: els qui remenen les cireres del partit semblen disposats a continuar, si fos el cas, la política portada fins ara i s’han de reconstruir els ponts trencats i el Sr. Rota en un darrer i sublim acte, com a boc expiatori , s’ofereix en sacrifici no sense doldre's abans de la “molta desinformació” del ciutadà que “es deixa portar en certs moments i passa el que passa” (seguia dient el Sr. Rota en un rampell de despotisme il•lustrat).

I, qui es el pontoner?. L’Agrupació Local del PSC (PSC-PSOE) el dia 20 d’octubre va recolzar a l’únic candidat a encapçalar la llista electoral municipal: el seu Primer Secretari Sr., Jaume Monné, que compta amb el total suport de la direcció socialista comarcal i suposo que nacional (de Catalunya). En Monné, persona nascuda a la política el 1987 des de la UPO de la ma d’en Enric Termens , va ser efímer i autocensurat alcalde d’Olesa i es considerat el “factòtum” de les polítiques municipals dels socialistes olesans de Montserrat que no de Bonesvalls.No seré jo qui qüestioni la legitimitat de la elecció que van fer els militants i simpatitzants socialistes, però el cap em bull i s’hem plantegen uns dubtes: No hi ha dins el socialisme olesá ningú, persona o corrent interna, que qüestioni l’actual política municipal i d’aliances i es presenti com a alternativa? Tothom esta d’acord amb l’actual model de creixement urbanistic? Amb la especulació al casc antic amb el consentiment i/o deixadesa del govern municipal abans tripartit i ara simplement partit, per trencat vull dir? Ningú reflexiona sobre l’evident malestar social mes enllà dels “ciutadans que es deixen portar i passa el que passa” .....etz, etz..

Es una incògnita i no ho sabem perquè ningú ho ha explicat, però seria de lògica desprès de les manifestacions de l’alcalde Rota que, abans de ser proclamat líder carismàtic, l’assemblea socialista li mostres a Monné preocupació i l’inquirís sobre el programa i política d’aliances, que pensa dur a terme. Tant si la resposta es positiva com negativa es inquietant per a la societat olesana. Si es positiva per que la manca de informació i transparència en un tema tan transcendental em fa pensar que el socialisme olesá actua com una lògia maçònica i si es negativa perquè actua com una església a on la voluntat divina s’assumeix amb un acte de fe. Sigui com sigui, que Deu ens agafi confessats.

LA RENDA BASICA. UNA PROPOSTA POSSIBLE

Us faig a mans l'entrada de l'entrevista que li van fer al professor Daniel Raventós de la Facultat de Ciencies Económiques de la Universitat de Barcelona (també es dels meus encara que no em conegui) i que il·lustra molt be aquesta interessant (bé, jo crec que necessària) proposta d’establir una renda bàsica de ciutadania, universal i incondicional. Ja en parlarem mes, de moment la podeu trobar sencera a http://www.sinpermiso.info.

Mas allá del Estado de Bienestar. Entrevista
Daniel Raventós · · · · ·

28/01/07


El número 4 de la revista Panorama Social, editada por la Fundación de las Cajas de Ahorros (FUNCAS), entrevistó a Daniel Raventós acerca de la relación entre el Estado de bienestar (a cuyo tema está dedicado este ejemplar) y la Renta Básica. Condujo la entrevista la coordinadora de Panorama Social y profesora titular de la UNED, Elisa Chuliá.
Los sistemas de protección social europeos se fueron construyendo a lo largo del siglo XX sobre una idea central: la necesidad de proteger a los individuos (bien a los trabajadores y a sus familias, bien al conjunto de la ciudadanía) de las contingencias derivadas de la pérdida de la salud, el trabajo remunerado o la capacidad para ejercerlo. Esta filosofía ha marcado en gran medida el desarrollo de los estados de bienestar, uno de cuyos pilares centrales constituyen los sistemas de pensiones y prestaciones económicas (de jubilación, viudedad, incapacidad, desempleo o maternidad). Pese al recurrente debate sobre las dificultades de financiación de los estados de bienestar, lo cierto es que este modelo institucional, tal como hoy se conoce, ha resultado muy estable.
No obstante esta estabilidad, en los últimos años se ha avivado el debate en torno a propuestas alternativas. Entre ellas destaca la de la renta básica, concepto que hace referencia a un “ingreso pagado por el estado, como derecho de ciudadanía, a cada miembro de pleno derecho o residente de la sociedad incluso si no quiere trabajar de forma remunerada, sin tomar en consideración si es rico o pobre o, dicho de otra forma, independientemente de cuáles puedan ser las otras posibles fuentes de renta, y sin importar con quien conviva”. Ésta es la definición que aparece en la página web de la Red Renta Básica (www.redrentabasica.org), una asociación que inició su actividad a principios de 2001 y que define sus fines como “la promoción y difusión de estudios y la investigación científica sobre la renta básica, para un mejor conocimiento de la propuesta y de su viabilidad". Desde 2002 la Red Renta Básica está integrada en la organización internacional Basic Income Earth Network (BIEN), que entre sus principales actividades organiza un congreso mundial cada dos años para reunir a gente interesada en la renta básica.

.................... Tho recordo, si la vols llegir sencera ves a http://www.sinpermiso.info.

CARTA OBERTA A NA MAGDALENA GRAELLS I CASALS

Na Magdalena, no m’en se avenir. De debò voleu parlar amb mi? La dona somrient de la fotografia de l’anunci sou vos, no hi ha dubte, i m’imagino que la intima i afectiva rúbrica, “Magda”, també. Mireu que us ho he demanat de vegades; de paraula, per escrit, individualment o col·lectivament i res noi, no hi ha hagut manera, inútilment sempre. Però com diuen en castellà “nunca es tarde si la dicha es buena” i em pregunto, que em voleu dir ara?, que potser voleu iniciar la conversa que teniu pendent amb uns quants pares sobre l’Escola Municipal de Música i el seu model pedagògic? voleu parlar ara quan alguns ens em vist obligats a marxar de l’escola per que volíem una Escola de Música i no una “guarderia de tarda”? ara en que molts pares que es van quedar de bona fe se n’han adonat de l’engany?.

Ja ho veieu Na Magdalena, sincerament no us crec i, mireu, la mateixa frase del vostre anunci ja m’ho diu tot: VULL PARLAR AMB TU!. Així es com us agraden les coses Na Magdalena, amb decisió, usant l’imperatiu verbal, vull parlar i tu escolta!, aquest es el tarannà. Amb lo senzill que fora dir Parlem?, Vols parlar amb mi?, Et vull escoltar! (ui..) ...però això son collonades de demòcrates.

En fi, estic segur que en un poble com Olesa de Montserrat , a on el “salisme” sociològic o “compadreo”, per ser mes gràfic, encara es ben viu en molta gent, no serà compresa aquesta carta, però que hi farem, vinc d’una tradició cultural i política que ni amb el “Caudillo” callava i estem acostumats a dir les coses tal com ragen sense eufemismes i amb mes raó si ens toquen el voraviu i ja m’imagino que a vos això us ve de nou, però es una de les servituds de la política en la que voluntàriament us heu ficat.

De tota manera Na Magdalena us prenc la paraula i, si a vos us ve de gust, parlem. Com que no m’agrada fer-ho per e-mail podem quedar a qualsevol lloc; fa als “Salistes”? no es per fer propaganda del local però segur que us hi trobareu com a casa allà on es reunien els partidaris de Don Alfonso Sala (“olesanos de bien” que diria D. Mariano (el Rajoy). Pago jo.