 |
| ÉS CARPANTA DE "LOS DE AQUI"?, ÉS DE "LOS NUESTROS"? |
 |
 |
Es diu sobre el filosof i matemàtic Bertrand Russell que, mentre explicava a classe que «d'una proposició falsa es podia extreure qualsevol conseqüència», un alumne el va interrompre dient-li: "Vol vostè dir que si acceptem que 2 +2 = 5, llavors podem concloure que vostè és el Papa de Roma? ". Russell va contestar immediatament:
Miri, si 2 +2 = 5, resti vostè 2 i obtindrà que 2 = 3, és a dir, que 3 = 2, i si ara resta vostè 1 a ambdós membres, obtindrà que 2 = 1. Ja que el Papa i jo som dos, i ja que 2 = 1, estarà vostè d'acord amb mi que el Papa i jo som un, així doncs jo sóc, en efecte, el Papa de Roma.
Les creences religioses siguin finançades amb diners públics.
No es suprimeixi l’assignació tributària a l’Església catòlica a través de l’IRPF.
Les escoles siguin utilitzades com a plataformes d’apostolat.
Les religions imposin els seus prejudicis morals a tota la societat.
Els clergues pederastes i els seus encobridors no siguin portats davant la justícia.
L’Església obstaculitzi l’ús del preservatiu per prevenir l’extensió de la SIDA.
No es protegeixi els infants de la superstició i la irracionalitat.
L’Estat promogui la caritat a costa de la justícia social.
Els actes i llocs públics estiguin presidits per símbols religiosos.
Els representants públics afavoreixin les confessions religioses.
No es respecti el dret de tothom a viure segons la seva condició sexual.
No es reconegui el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.
L'apostasia no sigui un dret reconegut per la llei.
No es deroguin els acords entre el Regne d'Espanya i la Santa Seu.
Per tot això jo no l'esperaré el dia 7 de Novembre.
CATALUNYA TRIOMFANT
M'assabento pel blog “ Según Antonio Baylos” que Gerardo Pisarello i Jaume Asens, juristes i membres del Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Barcelona, van elaborar un article per publicar al diari "Público" com solen anar fent amb certa quotidianitat. En aquest cas l'article ha estat cortesament rebutjat pel diari. L'article és una reflexió sobre la “recepció” mediatica de la vaga, la capacitat de manipulació, distorsió i desinformació dels mitjans de comunicació que es posicionen en el camp antisindical i menyspreen el dret democràtic de vaga dels ciutadans. Ho publico perquè rebutjo la censura arbitraria i perquè la reflexió que proposa l'article és necessària i ineludible fer-la de manera col-lectiva.
Hauré de deixar de comprar “Público” com ja vaig deixar de comprar “El Pais” i “El Periodico”?.
Les violències i la vaga
(traduït del castellà)
El gran MIguel de Molina ens canta "La bien pagá". Dedicat als mercenaris.
¡I una merda per a ells!. Jo ho vaig veure i viure. Vaig veure moltes ¡moltes! empreses tancades als polígons industrials on vaig anar. Vaig participar a piquets i no vam exercir cap mena de violència, sense arribar a ser “versallescos” que no cal ( és clar que vam tenir que parar els peus a mes d'un "revolucionari", com també alguns “pacífics” exercents del dret al treball ens van intentar agredir). I per la tarda, a Barcelona, vaig estar a una manifestació amb una assistència de gent com feia anys que no la veia (no la compareu amb la del “dret a decidir” que és fer trampes), pacifica i serena. No cal entrar en cap ball de xifres, no éns entendriem.
La vaga general ha sortit bé tenint en compte la gran segmentació dels treballadors, amb un alt nivell de precarietat laboral, de falsos autònoms, d'aturats..., i malgrat les impies campanyes mediatiques (foteu-vos) ha estat l'exercici voluntari d'un dret col-lectiu i de pràctica democràtica amb un valor afegit importantissim que cal preservar: l'alt nivell d'unió i enteniment que han tingut CC.OO. i U.G.T .
Això es la meva opinió i experiència, ara cal esperar l'anàlisi assenyat que en faran els sindicats. Els altres, feu-me cas, llegiu-los si volèu però no us escalfeu gaire el cap.
Una dada: els gràfics , de "Red Electrica Española" mostren l'evolució del consum electric el día 29 de setembre
Permetin-me que en aquest acte tan important reflexioni com un simple jurista. I, permetin-me també, que recordi que els juristes no parlem de diners sinó de drets. Que la nostra raó de ser no passa per l'increment de les riqueses sinó per l'avanç de la civilitat.
Tinc la impressió que vivim uns temps tan incerts que cal recordar obvietats. Com, per exemple, recuperar el sentit de les paraules. Així, caldrà recordar que, en contra del que se'ns vol fer creure, la democràcia no només és sinònim de llibertat sinó que és alguna cosa més. És clar que no hi ha democràcia sense llibertat. Però la democràcia és també igualtat. I la democràcia és també la fraternitat, és a dir el dret de tots els homes i totes les dones a desenvolupar-se com a persones a partir del reconeixement social d'uns mínims de subsistència. O, com afirmaven els pares constituents nord-americans: el dret a la felicitat.
Ningú no pot ser lliure si no té la possibilitat de desenvolupar totes les seves potencialitats com a ésser humà. D'aquí que Aristòtil caracteritzés la democràcia com "el govern dels homes pobres lliures" a diferència de l'oligarquia, "el govern dels homes rics lliures". D'aquests conceptes simples van sorgir les idees centrals de la Il·lustració, de la qual som fills.
I caldrà recordar també -perquè s'oblida sovint- que els actuals marcs constitucionals dels països occidentals no van aparèixer del no-res, sinó que són fruit de l'immens esforç de les persones pobres, més o menys lliures, al llarg de dos segles . Que són la conseqüència de la lluita, la sang i el patiment de la pobresa laboriosa. Després que dues generacions de treballadors europeus i nord-americans deixessin la vida en els camps de batalla en les dues guerres mundials es va aconseguir un pacte social transcendental que va comportar noves regles de repartiment del pastís de la riquesa (que, certament, obviava la realitat dels països menys desenvolupats), recuperant un model social que havia estat mínimament dissenyat per les constitucions de Weimar i Querétaro.
Tot i això, fa un quart de segle -arran de l'aparició del que es coneix com neolliberalisme- les condicions contractuals han canviat. I d'aquesta manera els valors constitucionals s'han vist pervertits. Encara que ningú ho digui, els textos de les nostres cartes magnes han quedat en paper mullat, en simples declaracions sense contingut.
Al llarg d'aquests anys, els juristes hem vist, estupefactes, fins a quin punt les conquestes de civilització eren posades en solfa; com el dret havia de sotmetre's a l'economia.
Moltes vegades assistim a discursos oficials que qüestionen la igualtat i la fraternitat per "antigues" i reivindiquen una suposada "societat del risc" que comporta la instauració del neodarwinisme social. Ara som més desiguals que fa unes dècades. En altres paraules, els rics són més rics i els pobres més pobres. I no només en escales dels països opulents, també a nivell mundial com constata l'OIT. Discursos i polítiques que reclamen "menys Estat" i "menys regulació", és a dir, l'abandonament de la intervenció de la societat com a col·lectiu en les relacions privades, de tal manera que els més poderosos acabin imposant els seus interessos.
En aquest marc els juristes hem assistit, bocabadats, a la negació de que la propietat té una finalitat social, tal i com afirmen la majoria dels textos constitucionals occidentals. I, així, el triomf a la vida sembla passar pel simple enriquiment i no per la auto-emancipació individual i col·lectiva de l'ésser humà i la millora de les nostres societats. Un enriquiment a qualsevol preu i a costa dels altres: la caiguda del concepte de ciutadania social a favor de l'individualisme descarnat.
Hem assistit a la negació dels drets i valors col·lectius a favor de l'individualisme en contra del que afirmen les Constitucions. Cada vegada són més freqüents les polítiques, declaracions i normes que qüestionen als sindicats, la negociació o el dret de vaga. En aquests precisos moments tenim clars exemples. Se'ns diu -i se'ns vol fer creure- que aquestes institucions col·lectives, conquerides per històriques lluites desiguals, impedeixen el creixement econòmic.
S'ha retallat la solidaritat social a través d'una política fiscal regressiva. I això ha comportat l'increment de la desigualtat, en drets bàsics, com el dret a l'ensenyament, el dret a l'habitatge, el dret a la tutela judicial efectiva, els drets de conciliació de la vida laboral i efectiva o les situacions de dependència . El sistema de Seguretat social -la gran conquesta de la pobresa laboriosa i el màxim exponent de la fraternitat social- també és negat, perquè se'ns diu que afecta l'economia i ens fa incapaços d'afrontar i encarar els riscos els riscos de les societats modernes. Constantment apareixen estudis -directament o indirectament pagats per entitats financeres- que indiquen la impossibilitat de pervivència de l'actual model de previsió social, amb gran ressonància en els mitjans de comunicació que oculten les pèrdues elevades dels sistemes privats de previsió. Mentrestant, les nostres pensions es van reduint i s'endureixen els requisits d'accés.
Amb l'excusa de l'ocupació -excusa que la pràctica ha demostrat ser falsa- portem cinc anys de retallades dels drets dels treballadors davant els empresaris. I assistim a la regulació de majors facilitats per a l'acomiadament i greus limitacions del seu posterior control judicial.
Assistim a un ús abusiu de la mà d'obra estrangera en un interessat disseny de lleva d'un autèntic exèrcit industrial de reserva que abarateix els costos salarials. I, en paral·lel, assistim també a l'increment preocupant de discursos xenòfobs i actuacions dels governs dels països rics que incompleixen els tractats internacionals.
Amb aquestes polítiques contràries a la igualtat i a la fraternitat som cada vegada menys lliures. Perquè assistim a uns moments en què els vots dels homes pobres lliures no serveixen de res per delimitar les grans polítiques socials i econòmiques. Aquestes polítiques es dissenyen en organismes i corporacions transnacionals que no han estat votades per ningú ni ningú les votarà. I som menys lliures perquè tota veu mínimament crítica no només és omesa sinó cremada inquisitorialment a la plaça pública.
L'actual crisi no és imputable als treballadors i als pobres homes lliures sinó a aquestes polítiques neolliberals. No deixa de ser sorprenent que, poc després de l'inici de la crisi, veus destacades comencessin a parlar de reformar el sistema, de regular l'economia. Va ser una idea efímera. Una vegada que els homes lliures van pagar de la seva butxaca els excessos financers, la conclusió dels poderosos va ser que aquestes polítiques suïcides havien de incrementar-se. Van dir que eren els pensionistes, els empleats públics i les persones dependents que havien de pagar les conseqüències. Que la solució a la crisi era menys igualtat i menys fraternitat. Que havia de continuar retallant els drets dels treballadors i els sindicats. Han omès que la causa de l'actual situació no és la igualtat sinó precisament les retallades dels drets constitucionals de les persones.
Per això, la meva associació professional, Jutges per la Democràcia, ha decidit donar públic suport a la vaga general del proper 29 de setembre. Perquè essencialment nosaltres som juristes i la nostra passió és el Dret. Algú podria dubtar i pensar que els motius de la vaga en res ens afecten, que són cosa dels treballadors i els sindicats. Qui així pensi s'equivoca. El que ens juguem aquest dia és molt més que el redactat d'unes lleis. El que ens juguem és si el nostre futur el decidiran els nostres vots o les organitzacions financeres internacionals. El que ens juguem és si optem per la democràcia o per l'oligarquia.
Si et quedes mirant al centre d'aquesta imatge (la creu negra), veuràs que els punts roses es tornen verds, per al cap de 10 segons desaparèixer. El fenomen és conegut com "ceguesa produïda pel moviment" (Motion Induced Blindness) i posa de manifest que quan el cervell se li presenta un estímul de contrast s'inclina al més predominant, sacrificant la seva atenció a certs aspectes dins del camp visual. El més curiós és que aquest fenomen el podríem experimentar en alguns casos a la vida diària, sense que ens n'adonem. 
No pot ser d'altra manera, aquest mes de banda sonora “La Internacional”. El dia 29, com ja sabeu, hi ha vaga general al Regne d'Espanya i la Confederació Europea de Sindicats (CES) ha convocat una “Jornada d'acció europea” contra les polítiques d'austeritat dels governs.
Els treballadors votant fer vaga el 29 S
¿ES POSIBLE ERRADICAR LA HUELGA GENERAL COMO FORMA DE CONFLICTO?
La noticia es conocida porque lo han recogido todos los medios de comunicación, siempre deseosos de algún destello informativo en agosto. En opinión de Cristóbal Montoro, portavoz económico del Partido Popular, la huelga general no tiene sentido, es una forma de conflicto “decimonónica”, que es “vistosa pero ruinosa para el país”, y en consecuencia hay que “erradicarla” después de la convocatoria del 29 de septiembre. Sostiene Montoro expresamente: “a ver si enterramos las huelgas generales de una vez en España si la convocatoria de septiembre fracasa”.Este tipo de opinión se basa en tres elementos fundamentales. El primero, que la huelga es un fenómeno patológico que se opone al buen funcionamiento de un sistema económico y social que por definición tiene que ser armónico y no conflictivo en la medida que sus presupuestos generales y sus consecuencias prácticas son intangibles y correctos. El segundo que la huelga, como forma de expresión de un interés colectivo de los trabajadores en tanto tales, es decir en atención a su condición social y política como miembros de una comunidad estatal en la que el estatus de ciudadanía está indisolublemente ligado al trabajo asalariado prestado en una relación de dominación, es un hecho del pasado y no actual, inconcebible en un país donde nadie debe pensar que es posible alterar la continuidad y la normalidad de la producción, porque la huelga es un hecho residual, histórico. En tercer lugar, y de forma contradictoria con los razonamientos anteriores, la huelga es un acto que hay que “erradicar”, para lo que hay que derrotar a las organizaciones convocantes de la huelga e impedir su eficacia. El fracaso de la huelga general es la llave de paso de un futuro coherente con el discurso argumentativo sostenido, la prueba evidente que esta forma de acción colectiva no sólo no tiene sentido sino que no debe existir cono fenómeno lícito.Es sabido que algunos economistas conciben el derecho y la política como un obstáculo frente a la autorregulación eficiente del mercado y la autoridad y el liderazgo de la dirección de las empresas en los procesos de producción de bienes y servicios. No hay por tanto que extrañarse que las opiniones recogidas ignoren que el derecho de huelga está reconocido en nuestra Constitución como derecho fundamental al máximo nivel, ligado a la identidad colectiva de los trabajadores y su representación sindical, y que se incardina en una perspectiva igualitaria de nivelación social que va más allá de la esfera económica del intercambio de trabajo por salario en la relación de trabajo. Mediante la huelga, se hace patente que el trabajo es un hecho social, económico y político determinante en nuestras sociedades, y esa centralidad se manifiesta precisamente cuando se rechaza trabajar como expresión de una medida de presión colectiva que hace presente y visible el interés colectivo de los trabajadores de un país. La huelga general es un acto de rechazo ante unas políticas que lesionan la posición socio-política de los trabajadores, y manifiesta a su vez un proyecto alternativo de regulación social, conectado con un proceso gradual de emancipación colectiva. En el caso de la huelga convocada para el 29 de septiembre además, se trata de un acto que trasciende el caso español al enmarcarse en una movilización promovida por el sindicalismo europeo contra el uso antisocial de las medidas de salida a la crisis en toda Europa y en defensa del modelo social europeo, del que sin duda forma parte el reconocimiento del derecho de huelga en toda su amplitud.Frente a lo que se defiende en el discurso criticado, el siglo XXI no es un período histórico en el que el conflicto social quede abolido ni es España un país en el que la huelga socio-política deba ser proscrita o no practicada por el sindicalismo confederal. Al contrario, insertada de lleno en la esfera de la política, la huelga general desempeña una función de participación ciudadana en las democracias sociales muy relevante. En efecto, la participación democrática debe ser entendida como un proceso permanente y continuo que no se reduce sólo a la participación electoral para la formación de los órganos legislativos de la nación. La huelga general no es sólo una forma de exteriorizar un conflicto social amplio y profundo, sino ante todo un acto decisivo de participación democrática que expresa, mediante la paralización de las actividades productivas y de servicios de un país determinado, la importancia del trabajo en la sociedad del siglo XXI y la necesidad que se respeten los derechos laborales como condición de ciudadanía plena.
¡¡TE ENTERAS CRISTOBAL!!
