M'HAN ENVIAT A CAGAR

Així de clar i català (com ens agrada l'escatologia¡¡) m'ho han dit: Vés a cagar¡¡. Argument definitiu per acabar una conversa donant-se la raó a si mateix i deixar l'interlocutor amb un pam de nas.

M'hi ha enviat una persona sense comandament en plaça del Bloc Olesà, un soldat ras d'aquests que s'envien a fer encàrrecs quan no hi ha ningú més que pugui o vulgui fer-los; posem que parlo de la ràdio.

Què ha passat?. Doncs que m'he trobat la susdita persona pel carrer i tot amablement, creieu-me, l'hi he preguntat que li havia semblat la tertúlia radiofònica d'ahir:

-Psse.., bé, m'ha contestat.

-Que hi vas tu per Movem Olesa a la tertúlia?, m'ha dit.

-Si, hi he tornat, després que fa tres anys m'expulsessin de la tertúlia amb la connivència del govern del Bloc Olesà.

-Et vas autoexpulsar.

-Fonamenta'm i raona'm amb arguments el que m'acabes de dir, perquè em penso que al Bloc Olesà teniu un problema de comprensió del que són els drets fonamentals de la persona, sobretot amb el dret a la llibertat d'expressió, he respost.

-Mira, tinc pressa i haig d'anar a fer uns “recados”.

-Aquest és un problema que teniu al Bloc Olesà, que quan heu de donar respostes argumentades a les crítiques fugiu d'estudi.

-Vés a cagar¡¡¡ m'ha dit mentre se n' anava emprenyat.

En aquests afers soc bastant regular i normalment deposo a les set del matí i, sincerament, en aquell moment no em feia falta.

Verge santa, com està el pati¡¡¡¡

MOVEM OLESA, UNA COLLA DE GENT RADICAL, CRÍTICA, EXCÈNTRICA I SINISTRA.....COM TU.

Fixeu-vos bé en la fotografia. Hi veieu a la Meritxell (Merit) i al Samuel, o al Samuel i la Merit, ("tanto monta, monta tanto"). Encapçalaran la candidatura municipal de MOVEM OLESA, un projecte local de molt alt nivell i mirada llunyana que sap que la política olesana no s'acaba a Olesa i que per millorar-la també cal estar a on es talla el bacallà.

Malgrat el nom de profeta d'ell i de marededéu trobada d'ella, per a la "gente de bien" tenen tots els defectes de les persones lliurepensadores: són radicals i crítiques i no contentes, encara tenen la barra de fer-ne gala i com que no saben ni volen dissimular a més a més afegeixen que també són excèntriques i sinistres....Embolica que fa fort¡¡¡.

Peró no ens espantem pas, eh¡¡¡

Són persones radicals, no perquè estiguin sempre cridant i volent fotre-ho tot enlaire (són més bé de bon tarannà), sinó perquè volen anar a l'arrel de les coses. A l'arrel de la democràcia, de la participació ciutadana, contra la demagògia i el populisme de bar.

Són persones crìtiques no perquè vagin per les barberies i botigues posant verd al veí, sinó perquè actuen amb criteri que els permet contrastar idees i decidir amb seny ( i quan convé amb la necessària rauxa, tot plegat tant català).

Són persones excèntriques, no per rares i extravagants sinó perquè no els agrada ser al centre polític, que és la forma de no mullar-se el cul i, ens agradi o no, la història (i l'actualitat) ens ensenya que la societat es mou en una lluita permanent entre el poderós i qui només té la seva força de treball per vendre-la (tant se val treballadores per compte aliena o autònomes), i per això dins de la seva excentricitat són....

...., Són persones sinistres, no per malintencionades ni llòbregues, sinó perquè no volen estar a la destra de Déu Pare esperant tranquil·lament la salvació en el més enllà, sinó perquè estant al món i sabent el món on viuen, són d'esquerres i estan amb les persones que necessiten treballar per a viure, les pobres, les immigrants (si, perquè primer els de casa i elles també són de casa nostra), amb qui necessita i exigeix perquè la paga, escola i sanitat pública de qualitat...., en definitiva, amb qui vol recuperar i fer seus els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat ara i aquí.

Aus exòtiques (no rapinyaires, això si), a diferència d'altres no els fa vergonya dir que són polítiques i que fan política, perquè l'entenen com l'ètica dels afers públics i perquè si no la fan hi ha que la faran sense ètica ni estètica.

Si també us considereu gent crítica, radical, excèntrica i sinistra com la Merit i el Samuel (o el Samuel i la Merit, vaja), aneu a escoltar i a parlar i, si cal, discutir-hi el diumenge 7 d'abril a les 11 del mati a "L'Escorxador". Parlarem d'una Olesa per viure-hi i viure-la. No hi perdreu res anant-hi.

DE HEROICITATS I ENSARRONADES. EL CAS DE L'ALCALDIA D'OLESA DE MONTSERRAT COM EXEMPLE.

Entremig de les grans ensarronades del "Procés" (posem que parlo dels 18 mesos, o del reconeixement internacional, o de les estructures d'estat, o de la mateixa declaració d'independència, o...) se n'han amagat d'altres de més petites que han ajudat a fer bullir l'olla i/o a donar moments de glòria a alguns alcaldes i alcaldesses que fossin recollits per a la posteritat pels cronistes locals.

Per què ho dic això? Doncs ús en faré cinc cèntims: La Il·lustre Alcaldessa d'Olesa de Montserrat va signar el passat 8 de setembre un decret donant "ple suport al Referèndum que s'ha convocat pel proper dia 1 d'octubre de 2017 i complir les previsions que es concreten a l'esmentada Llei" (fa referència a la Llei del Referèndum per l'autodeterminació de Catalunya). Això va provocar que després de l'1 d'Octubre la Fiscalia Provincial de Barcelona, a instàncies de la General de l'Estat (Sr. Maza, nomenat pel govern del PP), obrís diligencies per si s'hagués comès desobediència, prevaricació o malversació.

Resulta que jo, ciutadà no independentista i aprenent de demòcrata, el passat 26 d'octubre vaig anar amb un 0,20% dels olesans a la Ciutat de la Justícia a donar suport a l'alcaldessa en un tràngol com aquest. Va pujar, va sortir, va dir que tot havia anat bé i que moltes gràcies i que "això em reafirma en el meu convenciment que si una es comporta democràticament com les persones esperen i respecta la llibertat de vot, la participació i la democràcia, té el suport de la ciutadania", en acabar amb patriòtic fervor vam aplaudir. Vaig pensar que si això que ens deia li ho havia dit al fiscal aquesta dona es mereixia tot el meu respecte i consideració malgrat les discrepàncies. Havia signat un decret i l'havia tirat endavant amb totes les conseqüències. Valenta

Ara resulta que la fiscalia (nova fiscalia general nomenada pel govern del PSOE) ha arxivat les diligències perquè de la declaració feta, no ha resultat acreditat que l'alcaldessa "hagués cedit expressament o materialment l'ús de cap dels locals per a la seva utilització com a col·legis electorals" i no es pot acreditar "una i patent negativa a atendre els requeriments que es feien en la providència dictada pel Tribunal Constitucional el 7 de setembre de 2017".

Per això vaig anar a donar-li suport, empassant-me com gripaus algunes de les meves conviccions?. Amb quina alcaldessa em quedo? Amb la que ens va fer l'abrandat i patriòtic míting, o amb la que va dir al fiscal que havia fet bondat i que el decret que havia firmat, com tot el "procés", era simbòlic?.

Mal m'esta dir-ho Il·lustre Senyora i és de mal comparar, però quan vostè em va sancionar (ho recorda?) per una suposada falta de respecte a la policia municipal, jo vaig mantenir fins al final el que havia dit i que fent ús de la meva llibertat d'expressió ho tornaria a dir una altra vegada si fes falta. Em va mantenir la sanció i me la vaig empassar fins que un jutge ho va rectificar (cliqueu aquí). 

Molts alcaldes i alcaldesses, amb aquests giravolts han sortit il·leses i alguna gent es pensa que son persones  valentes i heroiques, però no han fet res més que engalipar als ciutadans de bona fe. En concret la d'Olesa de Montserrat no em va voler contestar al ple, però ella sabia que anava de "farol" (cliqueu aquí).

ANECDOTARI OLESÀ: LA CUA I LES BANYES DEL CIUTADÀ MARTÍ OBIOLS O ELS DIMONIS PARTICULARS DE L'ALCALDESSA D'OLESA DE MONTSERRAT.

Ja fa uns quants anys l'enyorat Manuel Vázquez Montalbán va escriure un llibret títol-lat “Los demonios familiares de Franco” a on a través dels discursos, declaracions i escrits del “caudillo” analitzava les seves dèries, pors i tòpics; ja saveu, alló del “peligro rojo”, “la conjura judeo-masónica”..etc. i que condicionaven la seva manera de ser i de fer.

Al ple municipal del dijous 31 de gener des de l'inconscient -aquesta part de la ment que segons Freud es manifesta en els lapsus del subjecte, els somnis, els símptomes neuròtics i/o els acudits-, l'alcaldessa d'Olesa de Montserrat, Il-lustre Sra. Na Pilar Puimedon, també va mostrar, si mes no, un dels seus dimonis particulars.

En efecte, en aquest ple, després d'una duríssima intervenció del regidor Sr. Martí Fortuny en què li va tocar la cresta, la senyora alcaldessa li va fer la rèplica anomenant-lo...Martí Obiols¡¡¡, sense que aquell simple ciutadà, que està lluny ideològicament del Sr. Fortuny, fos a la sala de plens en aquell moment ni se l'esperes.

Quina remolinada de pensaments, situacions i moments devia passar pel cap de la Il-lustre Senyora per cometre aquest lapsus?: Potser va recordar la multa de 301€ que va imposar al ciutadà Martí Obiols per una suposada falta de respecte a la policia municipal, trepitjant el seu dret fonamental a la llibertat d'expressió (cliqueu aquí), i com un jutge la va obligar a retornar-li aquells 301€ mes els interessos (cliqueu aquí). O li va venir a la ment que malgrat tot, aquest ciutadà va ser un dels minsos 0,2% d'olesans que li va mostrar el seu suport quan la fiscalia la va citar pels fets de l'1 d'octubre (cliqueu aquí). Fins i tot li devien passar com imatges fonedisses, totes les vegades que li va retirar la paraula als plens municipals al torn d'intervencions del públic. Qui sap si també va recordar com li va posar blanc sobre negre la necessària laïcitat de l'ajuntament i ella sense despentinar-se li va contestar que “m'avorreixen els ateus” (cliqueu aquí). O quan li va preguntar si a l'alcaldessa del 56e municipi de Catalunya no la van avisar que el “procés” anava de “farol” (cliqueu aquí). Segurament li va burxar al cap la denuncia de la incongruencia de declarar Olesa “Vila desmilitaritzada. Municipi de Cultura per la Pau” i donar suport a determinats aspectes de la festa dels Miquelets que inciten a la guerra i al linxament (cliqueu aquí) o, etc. (cliqueu aquí) etc.(cliqueu aquí)......

En fi, que voleu que us digui. Sé de bona tinta, però, que al ciutadà Martí Obiols no li molesta gens ni mica formar part dels dimonis particulars de Na Pilar Puimedon, ben al contrari li complau i li agrada. Llastima que s'acabi aviat.

EL "TRIBUNAL DE ORDEN PÚBLICO" I LA BARRA (TAMBÉ DIT "MORRO")DEL NACIONALISME CATALÀ

He llegit un article publicat a l'edició de l'any 2013 de la revista "Cuadernos de Historia Contemporánea", escrit conjuntament per Sara Nuñez de Prado Clavell i Raúl Ramirez Ruiz i titulat "La oposición al franquismo en las sentencias del TOP: Organizaciones políticas y movimientos sociales" que m'ha donat unes dades interessants sobre la lluita antifranquista i per la democràcia en el període en què va tenir vigència la jurisdicció del "Tribunal de Orden Público", és a dir de 1963 a 1977.

Els autors ens donen una primera dada que ens diu que en relació als moviments socials protagonistes de l'oposició al franquisme un 53% de les sentències corresponen a l'oposició obrera, un 23% a l'oposició nacionalista, un 15% a la universitària i un 9% a una oposició no definida.

Una segona dada ens la dóna el desglossament de les sentències que corresponen a l'oposició nacionalista i veiem que sobre aquell 23% que s'ha dit abans, el 79% corresponen al moviment nacionalista basc, el 9% al gallec, el 7% al català (o l'1,61% del total de sentències), el 3% al canari i el restant 2% a un genèric moviment federalista. El pes més gran del nacionalisme basc s'explica per l'hegemonia de l'activisme d'ETA, mentre que de l'escassíssim pes del nacionalisme català els autors ens diuen que "Las pocas veces que aparece es a traves del PSUC y solo en relación con proclamas catalanistas. Una posible razón que explica esta circunstancia es que la actividad del nacionalismo que posteriormente tomaría las riendas de la Cataluña democrática discurria entonces por cauces de tipo mas culturales...”.

La distribució per sentències de les figures delictives més importants ens indica que el 27% corresponen a associació il·legal, 24% a propaganda il·legal i 13% a reunió i manifestació, també hi ha un curiós 1% per blasfèmia.

L'article demostra que un dels moviments socials que menys es va arriscar per aconseguir la democràcia i els drets humans fonamentals quan eren negats, bandejats i perseguits, i practicament es dedicava a l'excursionisme, a ballar sardanes i als Pastorets com a forma de resistència, ara es manifesta, es reuneix i s'associa lliurement i diu, sense perill ni risc, que la Constitució del 1978, malgrat ser millorable i hagi d'adaptar-se a noves situacions polítiques i socials, és antidemocràtica, imposada i no conquerida, i que la forma d'estat que defineix és de naturalesa feixista.

S'ha de tenir molta barra¡¡¡¡¡¡¡


P.S. Mira tu, em ve al cap que la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República Catalana per a garantir drets fonamentals es remet a la Constitució Espanyola del 1978 i a l'Estatut d'Autonomia. Fixa't

Podeu llegir l'article fent clic aqui http://revistas.ucm.es/index.php/CHCO/article/view/42804/40676

COSCUBIELA, URTASUN I PISARELLO: UN TRIANGLE ESCALÈ

Ja han començat els primers moviments de les forces polítiques per a confeccionar els cartells del pròxim curs electoral. Lògic, perquè aquestes coses no han de deixar-se per a última hora. Per exemple, En Comú Podem va anunciar oficiosament que Gerardo Pisarelloserà la capçalera de les eleccions europees, que també estan molt a la vora. Pisarello, encara tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, deixa les aigües del Besós per les del riu Ill. La veritat és que m'ha sorprès, perquè al meu entendre els Comuns han comptat, fins a la present, amb un eurodiputat prestigiós i eficaç. Estic parlant d'Ernest Urtasun, un jove polític, de la carrera diplomàtica i economista. Que coneix el pa que s'hi dona de primera mà. És algú al qual no li han d'explicar què és Europa. Primer hi va estar de peó de brega i, després, com a eurodiputat. Amb reconeguda eficiència.

No sóc qui per a ficar-me a on no em demanen. De fet, faig aquest i altres comentaris per prescripció facultativa. Amb el que –ha de quedar clar-- no demano explicacions per la decisió dels Comuns de canviar a Urtasun per Pisarello. Simplement expresso la meva sorpresa, que és doble: quins motius addueixen els Comuns per a treure a Pisarellode Barcelona i què es pretén amb la substitució. Pisarello és un brillant jurisconsult, que les seves moltes virtuts en aquest terreny no guarden relació amb la resta de les seves aptituds. En tot cas, no recordem que entre els seus interessos –acadèmics i polítics-- hagi figurat la qüestió europea. Per aquest motiu m'ha sorprès, especialment perquè no hi ha hagut explicació sobre el particular. No s'explica que els atributs que se li atribueixen a Pisarello puguin rellevar a les virtuts que té Urtasun.

Em permeto un suggeriment: En Comú Podem hauria de corregir la seva pulsió a malgastar. Abans va ser Joan Coscubiela qui ho va sofrir en plena i brillant maduresa política; ara és Ernest Urtasun. Curiosament, tots dos vénen de la mateixa denominació d'origen. 

Tradüit de http://lopezbulla.blogspot.com/2019/01/coscubiela-urtasun-y-pisarello-un.html

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA HA DE PAGAR UN "PREU MOLT ALT"

Que la independència de Catalunya demana un bany de sang és el que donen a entendre els darrers discursos de Quim Torra i de l'exconseller Toni Comín. El primer ha reclamat la via eslovena a la independència; el segon ha afirmat, des de la tranquil·litat de Brussel·les, que ha arribat el moment de «pagar un preu molt alt».

Vaig conèixer de manera molt directa els esdeveniments d'Eslovènia. La darrera vegada que hi vaig estar, Ljubljana estava presa pels tancs. El Joan Coscubiela i un servidor vam advertir als dirigents sindicals del que els hi cauria al damunt. Els importava ben poc que hi hagués un vessament de sang. La independència era l'objectiu sagrat. El Joan i jo vam tornar a Barcelona intuint que allò acabaria com el rosari de l'Aurora. Així va ser. L'anomenada "guerra dels deu dies" va causar a Eslovènia més de 60 morts i uns 300 ferits ens recorda Paco Rodríguez de Lecea (1). Els dirigents van posar la idea i el poble va posar els morts i els ferits. 

«Ja no hi ha marxa enrere i estem disposats a tot per viure lliures», diu Torra. Aquest estar disposats «a tot», aquest «preu molt alt» no es refereix a ells. Ja ho va demostrar l'home de Waterloo que, ràpid com un llamp, va fotre el camp. És la vella ensenyança monacal: «Germans, de part del pare Abat, anem tots a l'hort i vosaltres poseu-vos a treballar». Que ningú s'enganyi: si vénen mal dades, el pare Abat sortirà pitant cap a altres latituds. Uns altres posaran les làpides i les transfusions de sang. En altres paraules, el fracàs de l'operació ho pagaran els frares porter i cuiner i els germans llecs del convent.

Poca broma, doncs. El penúltim cartutx de Torra és la via eslovena. Va triomfar, es veritat. Però el que Torra no diu amb tota la intenció del món, és que si Eslovènia va reeixir va ser gràcies a l'enorme suport d'Alemanya. Helmut Kohl, llavors canceller alemany, va posar tota la carn a la graella: diners, pressions diplomàtiques i tot el que vulgueu. Qui li donarà, avui, un cop de mà, a aquest esbojarrat de Torra? Encara més, de quina bragueta treu l'home de Waterloo la insolvent ocurrència de crear una «Unió Europea d'estats petits?». Amb quins aliats?

En tot cas, em temo, i molt, que ambdues ocurrències –la via eslovena i el preu molt alt-- tenen un destinatari principal: Oriol Junqueras. D'altra banda, s'ha acabat el moviment dels somriures i es deixa pas a què surtí el Sol per Llavaneres.

(1) http://vamosapollas.blogspot.com/2018/12/independencia-la-eslovena.html

(Traducció del blog "Metiendo Bulla"http://lopezbulla.blogspot.com/2018/12/la-independencia-de-cataluna-debe-pagar.html

LA CAIGUDA DEL CAVALL DEL REGIDOR JORDI MARTÍNEZ

Un dels episodi més coneguts i reeixits del llibre del Nou Testament "Fets dels Apòstols" és el de la conversió de Sant Pau després que pel camí de Damasc, una llum sobrenatural l'encegues, el fes caure del cavall i Nostre Senyor li parles.

Si hem de fer cas al que es va sentir a la tertúlia política d'Olesa Ràdio del dimecres 5 de desembre alguna cosa semblant al que li va passar a Sant Pau ha passat al regidor del Bloc Olesà (BO) Jordi Martínez Vallmitjana. A aquest regidor, que fins ara exercia de profeta i catequista del "processisme" (no confondre amb independentisme) i martell d'"equidistants" dintre del BO i per a qui el volgués escoltar, va venir a dir que totes les veritats indubtables que fins ara venia predicant als infidels, s'han de deixar al calaix de les utopies futures o, millor, futuribles.

Es veu que, com ja sol passar a l'eclèctic BO, li va venir un sobtat o potser meditat per interessat, vés a saber, rampell de pragmatisme i amb lògica aristotèlica va pontificar a través de les ones d'FM: l'Ajuntament ha aprovat uns pressupostos pel 2019 que, en part, depenen dels de la Generalitat que al seu torn depenen dels de l'Estat; la vida ha de continuar i necessita pressupostos i "virgencita, virgencita" millor un govern de Pedro Sánchez; que PDeCat i ERC no es posin gaire "farrucos" i a veure què hi poden fer, ah¡ i això de la República Catalana ja en parlarem quan es pugui, que hi ha més dies que llonganisses. No ho va dir exactament així, però la idea l'agafeu, oi?.

Que se n'ha fet d'aquell patriota que defensava a ultrança i creia amb convenciment en el procés imparable cap a la independència "low cost"? On és el republicà que volia treure la fotografia del rei de la sala de plens?, el que va treballar sense descans perquè Olesa de Montserrat es declarés municipi per la independència?, el que va agrair a "tots" els olesans la seva participació heroica al "referèndum" de l'1 d'Octubre? (si ho voleu recordar cliqueu aquí), qui va dir sense arrugar-se que el 27 de setembre de 2015 li hagués agradat que "...."Junts pel si" tregui majoria absoluta" i "si "Catalunya sí que es pot" en treu zero, jo ho aplaudiré"? (si ho voleu recordar cliqueu aquí). Ha caigut del cavall com un Sant Pau rediviu i ha vist la llum?.

Alguns fonamentalistes diran que ha quedat enganxat a la teranyina de l'equidistancia traïdora que l'acosta al botiflerisme. Jo sóc més prosaic i penso en el que va dir Marx (Groucho) sobre la intercambiabilitat dels principis i, com s'acosten eleccions, em malfio que el Sr. Jordi Martínez i amb ell el BO, no actuin utilitariament en clau electoralista municipal i busquin el pedigrí que els hi pugui donar algú que els homologui com a candidatura amb capacitat d'influir més enllà dels quatre punts cardinals que conformen el Pla del Fideuer, la Roca de la Mona, la Riera de Sant Jaume i la riba esquerra del Llobregat. Es que en són especialistes, sabeu.

POT SER DIGNE, DECENT I HUMÀ EL TREBALL?.

Se sap que la paraula "treball" prové de la llatina "tripalium" que, ni més ni menys, era un instrument de tortura compost per tres pals a on es lligava l'esclau díscol. Per altra banda ens explica el Gènesi que la desobediència d'Adam i Eva Déu la va castigar amb l'expulsió del Paradís i condemnant-los a guanyar-se el pa amb la suor del seu front, és a dir, treballant. També sabem que al frontispici de la porta d'entrada al camp d'extermini d'Auschwitz els nazis, amb un cinisme esgarrifós, hi van posar el lema "Arbeit macht frei" que es pot traduir com "el treball us fa lliures". O, si voleu més dades sobre el caràcter malèfic del treball, només cal llegir el que va escriure Napoleó: “Com més treballin els meus pobles, menys vicis hi haurà. Jo sóc l'autoritat [...] i estaria disposat a ordenar que el diumenge, després dels oficis, les botigues obrissin i els obrers anessin a la feina".

El pacte, tàcita o expressament acceptat pels actors socials després de la Segona Guerra Mundial (i al Reino de España a la mort del dictador Franco amb la Constitució del 1978), pel que el treball era alhora un dret i una obligació que suposadament garantia la integració a la societat i el benestar present i futur de tot aquell que només era posseïdor de la seva força de treball, sigui física o intel·lectual, per a poder viure, s'ha trencat. Mantenint sobre el paper els grans principis tot s'ha tornat una ficció. El treball torna a ser aquell "tripalium" amb la precarització, la disgregació i la segmentació. L'estat, que havia de ser neutral, legisla retallant drets històricament guanyats, permetent als posseïdors dels mitjans de producció incrementar la seva autoritat i disciplinar als treballadors posant en qüestió les grans conquestes de civilitat que han sigut el sindicalisme, com a organització d'autotutela obrera, i la negociació col-lectiva, tot plegat per assegurar el benefici empresarial i reproduir el sistema d'explotació dins d'un cercle pervers.

El treball per compte aliè (i aquí incloc els falsos autònoms i l'oxímoron dels anomenats "treballadors autònoms dependents") es basa en els principis de dependència (obedient), retribució (escassa) i voluntarietat (falsa) i serà sempre indigne i indecent si no es canvia el model i se'n busca un altre que permeti que la democràcia entri d'una vegada de forma extensa en les relacions laborals i que qui només posseeix la força de treball (física o intel-lectual) no hagi de demanar permís per a viure a qui posseeix els mitjans de producció i se'n beneficia.

Un primer pas cap aquest canvi de model que deia, penso que és garantir, al marge del treball dependent, retribuït i voluntari que es pugui realitzar, les condicions materials de vida i existència de la ciutadania amb una Renda Garantida de Ciutadania universal, incondicional i suficient, és a dir, garantint un ingrés personal a cada ciutadà pel fet de néixer i ser-ho, independentment de si treballa o no i del seu nivell de rendes i que li garanteixi viure decentment per sobre del llindar de pobresa. Que ningú s'espanti, hi ha suficient literatura i evidencia científica que explica la viabilitat de la proposta que garantiria, al meu entendre, l'empoderament del treballador de les seves condicions de treball en posar-lo en una posició negociadora més favorable i possibilitaria la recuperació de drets individuals i col-lectius. El treball segurament continuaria essent indigne, indecent i deshumanitzat però creixeria la llibertat del treballador que no necessitaria demanar permís per a viure.

Cal recuperar el debat sobre el concepte de treball, el seu repartiment i reconsiderar el seu paper com a element d'integració social (si és que mai l'ha tingut).

EL REGIDOR JORDI MARTÍNEZ GUARDIÀ DE L'OLESANITAT POLÍTICAMENT CORRECTA.

Ja sabeu, i si algú no ho sap li ho dic ara, que el divendres dia 26 vaig anar a la Ciutat de la Justícia de Barcelona a donar suport a l'Il-lustre Alcaldessa d'Olesa de Montserrat Na Pilar Puimedon perquè el fiscal l'acusa de desobediència per haver signat un decret cedint locals municipals per a la consulta-referèndum-mobilització (poseu-hi el nom que més us agradi) del1d'octubre de l'any passat. Hi era només com a demòcrata -possiblement insuficient i imperfecte- no pas com independentista, però hi era amb convenciment.

Devíem ser uns cinquanta olesans i, com també declarava l'alcalde de La Palma de Cervelló, un nombre semblant de palmarencs. En distesa conversa amb un d'ells, em va dir que La Palma possiblement era el municipi més independentista del Baix Llobregat. Li vaig preguntar quants habitants tenia el municipi i em van dir que uns tres mil. Se'm va ocórrer comentar a un ciutadà olesà (no pas palmarenc) la desproporció habitants/assistents a l'acte solidari entre Olesa i La Palma (50/25.000 – 50/3.000) i de cop vaig sentir una veu jupiterina tronant "El Martí sempre parlant bé d'Olesa" (noteu la ironia) i se'm va aparèixer la efígie del regidor Jordi Martínez, profeta i catequista de l''independentisme (no sé de quina de les seves quatre o cinc faccions simpatitzant) dins de l'heterogeni, eclèctic i imprevisible Bloc Olesà. No sé si feia el xafarder o es que ho va sentir involuntàriament. Tampoc és que m'espantés gaire la gravetat de la seva sentencia, més aviat em va recordar al Molt Honorable Quim Torra quan parla de forma absoluta de Catalunya o a Albert Rivera i Pablo Casado quan parlen de forma absoluta d'Espanya; li deixo que triï.

Home, opinar sobre un fet objectiu, quantificable i tan demostrable com aquell que diu que en un triangle rectangle la suma dels quadrats dels catets és igual al quadrat de la hipotenusa, no és parlar malament d'Olesa, és constatar l'insuficient suport i comprensió d'una majoria d'olesans a una situació que crec injusta. I em temo que això és el que li va fer mal a l'inefable Sr. Jordi Martínez; veure com el que ell dolorosament pensava i no ho podia dir sense trencar l'imaginari d'una Olesa homogèniament independentista, sortia de la boca d'un torracollons impertinent suposadament equidistant.

Però, és clar, que es pot esperar d'un personatge que transforma les 7.761 persones que van votar l'1 d'octubre en "tots i totes" els olesans i olesanes i margina les 9.207 que no van votar?. (feu clic aquí si voleu)